Eren unes revetlles ben senzilles. De fet eren les revetlles dels que no teníem revetlla perquè els pares, ells sí, passaven la nit de gresca. Conformàvem una colla curiosa: els cosins i els avis, nosaltres i l'àvia. La fèiem al jardí dels cosins. Allà a terra mateix enceníem la foguera sota vigilància adulta, és a dir, amb quatre fustots i flames de poca alçada. Calia vigilar les branques dels rosers, els rebrolls d'algun arbre i les ganes de fer el gamarús de l'equip més jove. Obríem trinxeres a cop de piula, ensordíem les àvies a cop de tro. Llavors elles es tapaven les orelles i deixaven anar un xisclet, de vegades una paraula pujada de to (no gaire pujada, les àvies no deien paraulotes) i quan enceníem les metxes de les traques i els espetarrecs corrien per terra amenaçant cuixes i cames sempre els venia al cap alguna desgràcia esdevinguda l'any de la picor i te la tornaven a explicar per deixar clar que tot allò que fèiem era perillós. Damunt la taula de marbre, a la fresca, ens cruspíem les coques. La secció sènior prenia una copeta de xampany: "El metge diu que en puc prendre, però que sigui del bo", es defensaven. L'equip júnior bevíem algun refresc, però sempre acabàvem fent un xarrup d'aquell cava per deixar clar que la nit de Sant Joan tot s'hi valia. A poc a poc el cel s'ensofrava i totes les coses, impregnades d'olor de pólvora, es tenyien d'aquell roig fumat. Quines revetlles! Eren tan poca cosa que encara no entenc com han deixat un regust tan intens. De fet, per revetlles que visqui, no aconsegueixo que tornin a ser tan vives. Potser és el gust de les coses primeres. O la infantesa, que té aquesta tendència a envair tota la vida, com si no es pogués créixer gaire més enllà.
