Potser el Nadal només és un desig de llum. Cobegem allò que no tenim i pels volts d'aquestes diades ho demanem d'una manera o d'una altra. Diners, felicitat, amistat, salut, però sobretot llum.

Els déus ancestrals eren divinitats solars i el Nadal, passat per tots els sedassos, és la festa del déu infant, del déu de la llum o potser del desig de llum.

Quan arriben aquests dies de solstici, i el sol s'esvaeix a mitja tarda, volem conjurar els dimonis amagats en la foscor. Alcem espelmes i bombetes per il·luminar tots els racons de la casa i apaivagar les pors prehistòriques, de pedra picada i negror primigènia, que encara ens tenallen.

Per poder gaudir plenament d'aquestes festes i comprendre-les ens hauríem de retirar a l'àmbit rural, en la penombra dels boscos, les muntanyes i els camins amarats d'històries.

L'esperit del Nadal només es pot comprendre vora la silueta d'una esglesiola vetusta, acomboiada per xiprers flamejants i mates de molsa suau. El Nadal és el silenci primordial del temps, d'un temps nou que recomença i que ens ofereix l'esperança inalienable d'una nova llum.

M'emociona pensar que la nit de Nadal sempre hi ha qui encara es ?reuneix a l'entorn d'un rústic altar, per celebrar la llum del naixement i cantar les cançons que imposa la tradició. Som fills de la llum i cap a la llum ens dirigim seguint el rastre d'un estel, sense aturar-nos a pensar que ara les verges pareixen darrere d'un filat de punxes, que la terra ja és del tot arrodonida i que anem cap on anem sempre arribarem al mateix punt.