la moció que va aprovar l'Ajuntament de Girona abans de la diàspora estiuenca, segons la qual el consistori s'obliga a «apostar per un repartiment equitatiu de les activitats que se celebren a la ciutat», té la seva lògica. La representant de l'Associació de Veïns del Barri Vell, Begoña Pelegrín, que la va presentar al ple, segurament deu estar carregada de raons per fer aquesta demanda, ja que els veïns de la Girona antiga han de suportar habitualment inconvenients derivats de l'organització d'activitats lúdiques i/o culturals que se celebren al llarg de l'any, ja sigui per carrers tallats i les dificultats d'accedir als aparcaments privats, els sorolls per l'excés de decibels fins a altes hores de la nit o per problemes derivats de la massificació, particularment en determinats espais urbans que evidentment no estaven pensats per acollir un nombre tan elevat de forasters fruit de l'èxit turístic de la ciutat dels quatre rius.
Però penso que també tenia raó el tinent d'alcalde, Carles Ribas, quan va afirmar que el problema de la massificació rau en el fet que la majoria de les infraestructures culturals que hi ha a la ciutat es troben al centre de la ciutat i més especialment dins el recinte que s'ha vingut a anomenar la «Força Vella». Això és així i no només serà difícil revertir aquesta realitat i repartir activitats de forma equitativa a la resta de la ciutat, sinó que la política cultural de l'Ajuntament gironí és justament la de potenciar els equipaments culturals a la banda est de l'Onyar. Aquest és el cas, per exemple, de l'antic cinema Modern al carrer Nou del Teatre, que s'ha previst que sigui en el futur un centre d'art i de creació vinculat al món del cinema, però també el futur Museu d'Art Contemporani, que ha d'acollir la famosa (i cara) col·lecció Santos Torroella, que un mal dia ens va endollar qui fou conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, pel mòdic [sic] preu de quatre milions d'euros que tot just hem acabat de pagar fa un parell de mesos. Si no hi ha res de nou, aquesta col·lecció haurà de ser la base dels fons artístics que s'enquibiran a les sales de la Casa Pastors, l'antiga seu de l'Audiència Provincial situada, és clar, just davant les escales de la Catedral, que si hem de fer cas de les promeses fetes també acollirà una bona mostra d'obres d'artistes gironins que avui romanen ocultes en racons de magatzems municipals.
Segurament hi ha bones intencions en aquest desig compartit de descentralitzar i repartir la festa, però no és només que determinades infraestructures estan plantificades dins el recinte de l'antiga muralla medieval, sinó que és l'Ajuntament mateix que facilita aquesta massificació i concentració de personal al Barri Vell.
Quina explicació tenen, si no és així, les facilitats municipals perquè es pugui obrir un restaurant per a 400 comensals a les escales de Sant Martí, just davant mateix de l'església i l'antic seminari diocesà, reconvertint així l'antiga sala de ball Odeón en un nou temple del menjar ràpid per a les noves fornades del turisme fast que darrerament ens envaeix? Contràriament, les úniques iniciatives municipals encaminades a reduir la presència forastera pels carrers del Barri Vell han estat l'eliminació del trenet turístic i l'exili dels busos a la zona de Fontajau, obligant els soferts visitants a admirar les belleses naturals de la rambla Xavier Cugat i/o el vial perimetral de la Devesa potser amb la intenció d'incloure aquestes meravelles al futur catàleg de Patrimoni de la Humanitat en substitució de la Catedral. Però, és clar, una cosa és afavorir la iniciativa privada d'una coneguda família gironina i l'altra són les hordes de turisme modest que arriben en autobús en lloc de fer-ho en TAV o amb el darrer model d'Audi, com desitjarien els que manen a la plaça del Vi.
