Fills que exigeixen als pares la seva «legítima», gent gran abandonada i fins i tot maltractada, avis als quals es prohibeix veure els nets. El magistrat Pascual Ortuño repassa al llibre Hijos ingratos el drama de molts progenitors que s'enfronten als jutjats als seus fills adults.
Magistrat de la Sala de Família de l'Audiència Provincial de Barcelona, Ortuño rescata en el llibre casos reals dels quals ha estat espectador privilegiat al llarg de la seva carrera, reflexiona sobre les dificultats d'assumir els canvis en la cultura de família i analitza possibilitats legals i judicials.
«A molts acabo dient-los: oblidi's vostè dels seus fills; li queden molts anys de vida, no s'amargui», apunta en una entrevista en què repassa el sofriment i la desorientació de molts pares. La majoria d'aquests conflictes, però, no arriba als jutjats; es mantenen en silenci i s'oculten per vergonya, fins i tot a la família més propera. Ortuño tampoc vol que acabin als tribunals, on els casos, adverteix, poden eternitzar-se.
Defensor de la mediació, recorda sempre que «una demanda és una declaració de guerra», de manera que «cal pensar-s'ho molt abans d'anar al jutjat». «El jutge no és un psicòleg. La funció judicial és analitzar què diuen les parts i, segons les proves que aportin, dictar una resolució» que, en no poques ocasions, arriba tard.
Els avis, apunta com a exemple, tenen dret a passar temps amb els nets, però demandar un fill per reclamar aquest temps és «ineficaç»: quan el jutge ho reconegui, el nen haurà crescut i no tindrà vincle amb els avis.
Tampoc aconseguirà ràpida solució la mare que acudeix al jutjat perquè necessita diners per cobrir les despeses de la residència, apunta aquest magistrat recordant que els pares estan obligats legalment a «donar aliments» als fills, però aquests també als pares.
A Hijos ingratos Ortuño analitza des del cas d'una filla divorciada que torna a casa dels progenitors i «exigeix» que li donin ja la seva part de l'herència al d'un fill que intenta impugnar el testament de la seva mare després d'anys desaparegut de la seva vida, o el del pare que se'n va voluntàriament a una residència per no «molestar» i acaba suïcidant-se.
La «legítima»
Durant el confinament i en la desescalada no pocs pares s'han sentit abandonats i han pensat replantejar-se el testament, tornant a col·locar a sobre de la taula el debat sobre la «legítima»: el dret que en la majoria del país tenen els descendents a heretar dos terços dels béns. «La legítima és molt typical spanish; en altres països es posen les mans al cap quan la coneixen», apunta Ortuño.
Només si es demostra que el fill ha negat l'assistència alimentària al pare sense motiu o l'ha maltractat d'obra o l'ha injuriat greument de paraula hi ha l'opció d'esborrar aquesta legítima, encara que el magistrat recorda que el Tribunal Suprem ha interpretat la legislació vigent per amprar nous casos, com el maltractament psicològic.
Ortuño dedica el llibre als treballadors i educadors socials, als psicòlegs de família que donen suport moltes vegades des de serveis municipals als que es veuen colpejats en la maduresa amb la incomprensió dels fills. I lamenta de nou la manca d'una cultura de la mediació: «A Espanya el monopoli de la gestió dels conflictes és el dels advocats».
