La línia de Blecher

El principal encert de Rita Andreu (comissària de la mostra) rau en el fet d´haver sabut detectar una de les principals característiques de la contemporaneïtat artística, a saber, la seva naturalesa erràtica, tant pel què fa a l'assumpció de l'error com pel deambular atzarós per territoris incerts. De fet, l´encert es rebla quan extrapolem la tesi d'Andreu a la condició humana mateixa: la mitologia judeocristiana, per exemple, situa el nostre origen en éssers errants (poble d'Israel, Adam i Eva després de l´expulsió, Caïm el parricida...) entossudits en cercar un lloc allà on solament regna la indeterminació (el desert com a metàfora); Goethe, que també és un pilar de la cultura occidental, escrivia a través del jove Werther (16 de juny de 1772) la seva carta de contingut més lacònic i personal: «Si, no sóc pas sinó un vianant, un pelegrí damunt la terra! Sou alguna cosa més, vosaltres?»; o Max Blecher, per citar un dels autors més fascinants i poc coneguts del segle XX, quan confessava que, al sortir de casa, encara que anés per trajectes diferents als habituals, sempre tenia cura de retornar sobre els seus passos: «Allò ho feia per no descriure un cercle al caminar on quedessin tancats arbres i cases. En aquest sentit, el meu caminar s´assemblava a un carret de fil; si una vegada desenrotllat no l´hagués enrotllat immediatament, en el mateix camí, les coses que haguessin quedat atrapades dins del llaç format per la marxa haurien restat per sempre més, irremeiablement i profundament, lligades a mi. Si quan plovia evitava tocar les pedres per on s´escolaven els reguers d´aigua, ho feia per no afegir res a l´acció de l´aigua i per no interferir en l´exercici dels seus poders essencials». I encara més: «La inutilitat va omplir els buits del món —explica el poeta a Acontecimientos de la irrealidad inmediata— com un líquid que s´hagués estès en totes direccions, i el cel damunt meu, aquell cel eternament correcte, absurd i inconcret, va adquirir el color propi de la desesperació».

Portem a col·lació les paraules de Blecher perquè enllaçarien a la perfecció amb algunes de les propostes seleccionades per Rita Andreu: les Cartografies de Damià Vives, les Pedres del camí d´Anna Dot o, en menor mesura, el Temere error de Mireia Ferron, compartirien aquesta aproximació sigil·losa a una realitat espectral que es manté reticent, i indiferent, a revelar-nos el seu autèntic rostre (suposant que existeixi alguna cosa semblant). La resta de propostes acomplirien la funció d´il·lustrar la tesi de l´exposició des de perspectives més o menys diverses tot i mantenir, com a element comú, un cert aire dadaista i una indissimulada filiació situacionista. Potser per això resulta inevitable no pensar en el títol de la darrera pel·lícula de Guy Debord: In girum imus nocte et consummimur igni (donem voltes en la foscor i som devorats pel foc). Per entendre´ns: l´indiscutible interès conceptual de la proposta d´Andreu no aconsegueix materialitzar-se ni fer-se visible en obres capaces de suscitar en l´espectador alguna modalitat d´emoció estètica. És com si cada artista assumís, amb excés de discreció, el deure d´omplir la seva parcel·la amb alguna cosa que encaixi en l´enunciat: la sensació d´estar davant de peces intercanviables erosiona la possibilitat de contemplar la mostra com si es tractés d´un conjunt unit pel diàleg i les interdependències (un fet, val a dir, molt més accentuat a Sant Nicolau que a La Rambla). Sortir-se de la línia és una bona proposta expositiva que és dilueix per culpa de l´excés de veus: cal recordar als comissaris que la possibilitat de treballar amb un o dos artistes és tant o més vàlida que fer-ho amb vuit o deu?