Per més que el pilot ho apuntés, la versió televisiva de Arma letal no es va limitar a ser una fotocòpia de les pel·lícules, sinó que aconseguia tenir una ànima pròpia tot jugant a rellegir algunes línies argumentals de la saga dirigida per Richard Donner. Ara s'ha estrenat la segona temporada seguint el mateix esperit.
El que més sorprèn del Arma letal televisiu és que, malgrat preservar alguns trets propis de la saga cinematogràfica, busca tot moment oferir-ne una versió singularitzada. Hi ha humor, sí, però es renuncia obertament als aspectes racials i homoeròtics per centrar-se més en el xoc de realitats i de caràcters. Hi ha acció, sí, però mai es descuida el drama i especialment els traumes de Riggs, infinitament més humà i creïble que el que interpretava Mel Gibson. Hi ha idees extretes de les pel·lícules, sí, com la trama de la mort de la dona de Riggs o els problemes amb les bandes de Los Angeles, però l'itinerari narratiu mai és el mateix, sinó que es busquen nous enfocaments. Això s'ha traduït, per exemple, en una renúncia a secundaris molt populars (com Leo Getz, que només apareix eventualment) i a una potenciació d'altres que mereixien més pantalla, com la psicòloga de Riggs que encarna una esplèndida Jordana Brewster.
La segona temporada, que acaba de començar arreu del món, reprèn l'acció on la deixava la primera, amb Riggs viatjant a Mèxic per trobar els veritables responsables de la mort de la seva dona. Tenint una marca tan poderosa al darrere, aquesta sèrie podria haver-se confirmat amb ser-ne una simple explotació, però s'ha d'agrair als seus artífexs que se l'hagin pres més seriosament i que s'hagin allunyat de les trames procedimentals per explicar una història amb cara i ulls durant tota la temporada. Un dels factors determinants de Arma letal és el seu repartiment, encapçalat pel gran Clayne Crawford (sense cap mena de dubte, el gran descobriment de la sèrie), Damon Wayans, Keesha Sharp i Kevin Rahm.
