Parlar de Fernando Colomo significa establir un exhaustiu repàs a la història del cinema espanyol recent, sobretot aquell que es va esdevenir a partir de la transició i que, a través d'uns relats costumistes i farcits de comèdia, intentaven prendre el pols a una societat sorgida de la letargia del franquisme i àvida d'acariciar nous i moderns temps. Films com Tigres de papel (1977), ¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste? (1978) o La línea del cielo (1983) van assentar unes bases que posteriorment s'anaren desenvolupant i que culminaren en films tant mítics com, per exemple, Bajarse al moro (1988). En els anys posteriors, d'altres cineastes prengueren aquest relleu i Colomo va quedar postergat a una mena d'ostracisme del qual n'ha sortit de tant en tant per rodar films prou interessants com Isla Bonita (2015), on ell mateix exercia d'actor principal. Amb La Tribu, el cineasta madrileny torna rere la càmera i ho fa a través d'un guió executat pel seu amic Joaquim Oristrell, el qual, inspirant-se en una idea que li va proposar un dels seus alumnes de la Facultat de Comunicació Audiovisual de la Pompeu Fabra, va prendre com a epicentre del relat un grup de dones de Badalona que amb el malnom de «Las Mamis», crearen un grup musical per passar l'estona i que es va convertir en un fenomen de masses arrel de la seva participació en un programa de televisió.

La Tribu ens parla, d'aquesta manera, d'un grup de dones que superen la monotonia de la seva feina i els seus entrebancs diaris gràcies al grup musical que han format i, a més a més, ens introdueix un nou argument en el moment en què una d'elles recupera el fill que va donar molts anys enrere en adopció: un home que havia esdevingut un alt executiu d'èxit però que s'ha quedat sense res, fins i tot sense memòria.

Dins de l'apartat artístic, La Tribu ens ofereix com a parella principal del relat Carmen Machi i Paco León, reunits altra vegada, anys després del final de la reeixida sèrie de Telecinco Aída, en la qual els seus personatges eren germans.