El juny de l'any passat, Luc Chatel va ser designat ministre d'Educació Nacional i portaveu del govern francès. Una de les primeres coses que dugué a terme fou encarregar al seu gabinet un estudi sobre "Quins dels meus predecessors se'n han sortit millor". Com tots els polítics, Chatel, de 46 anys, no vol acabar la seva carrera abans d'hora.

La conclusió va ser reveladora. Els seus predecessors que havien intentat dur a terme alguna reforma - per exemple el socialista Claude Allègre i el centrista Gilles de Robien - varen acabar destrossats, essencialment pels sindicats, però no només. S'ha acabat llur carrera.

En canvi, dos altres antecessors que aviat es varen rendir a les pressions dels professors i dels estudiants, encara estan presents en l'escena política. Són el centrista François Bayrou - que fou candidat a les presidencials, però està en davallada - i l'actual primer ministre, François Fillon, que té índexs d'acceptació superiors als del president Sarkozy.

Bayrou i Fillon també intentaren dur a terme reformes, perquè és obvi que li en calen al sistema educatiu gal. Però aviat entengueren que, pel bé de la seva carrera política, havien de capitular.

Bayrou va intentar reformar la llei dita Falloux, que té la filigrana de 160 anys. Fou promulgada el 1850 pel ministre Alfred de Falloux, creant un sistema que bàsicament perdura. Falloux es va retirar de la política en pujar al poder Napoleó III. Malgrat l'arcaisme, contra l'intent reformador de Bayrou es varen manifestar dos milions de persones. Lògicament, Bayrou va haver de plegar veles.

També recordo l'intent de François Mitterrand de reformar l'ensenyament, l'any 1982, mitjançant la llei dita Savary (del nom del ministre Alain Savary). Estant jo a París, vaig veure passar una manifestació de la qual els diaris més assenyalats varen dir que aplegava 800.000 persones. El projecte fou retirat i el ministre va acabar la seva carrera política aviat. Ho vaig lamentar perquè havia estat un col·laborador de qui sempre he considerat el millor polític (i potser l'únic bo) de tota l'esquerra francesa del segle XX, Pierre Mendès-France (1907-1982).

El que he exposat només són punts precisos del que resumeix un aforisme que coneixen tots els polítics francesos: "El ministre d'Educació - diu l'aforisme - és l'únic ministre que no té poder". Es pot amanir d'una dada que coneixen tots els pares francesos. Consisteix que, més o menys, a abril o a maig, els ensenyants inicien mobilitzacions que duren fins que s'acaba el curs. D'aquesta manera, objectivament, les seves vacances poden ser d'uns cinc mesos.

Dit tot això, cal afegir que aquí estem pitjor. En primer terme, a França l'analfabetisme funcional afecta un nou per cent de la població. A Espanya, entre un 25 i un 29 per cent, segons la font. A més, a Catalunya és on aquesta lacra és pitjor, després d'Andalusia. El càlcul es fa ajuntant l'ensenyament públic i el privat. Aquest darrer és més important a Catalunya que a Andalusia. O sigui que si només es computés l'ensenyament públic ben segur que Catalunya quedaria a la cua absoluta. Hi ha moltes més dades: per exemple, un estudi molt acurat efectuat a les Illes Balears va mostrar que el cinquanta per cents dels joves que acaben l' ESO (Ensenyament Secundari Obligatori) són analfabets funcionals.

A França i a Espanya, el corporativisme sindical és un element clau. La ultraesquerra hi domina arreu. Però és a Catalunya on la ultraesquerra ( el sindicat USTEC) bat tots els rècords. La seva dirigent indiscutida, Rosa M. Canadell és l'oposició interna d'ultraesquerra del partit més ultraesquerrà de casa nostra, Esquerra Unida. Aquest, a la vegada constitueix el grup més ultraesquerrà a l'interior d' Iniciativa.

L'admirat Max Weber (1864-1920) va definir tres poders legítims: el tradicional, el legal i el carismàtic. No s'imaginà que un altre, ben il·legítim, el corporatiu, els pogués ensorrar, superar, dominar.

Artur Mas, José Montilla i no dic res d'Ernest Maragall, saben que no poden fer gaire res respecte a una situació de fet que afecta l'ensenyament públic, a TV3 (però no pas a Catalunya Ràdio), als Mossos d' Esquadra i, per descomptat, al Bombers de la Generalitat.

Aquí segurament no s'han elaborat cap estudi com l' encarregat i aconseguit per Luc Chatel. Però és segur que els polítics tenen la mateixa síndrome del ministre gal, qui per cert ja no intenta reformar res. És una síndrome de por, de por ben real, basada en un situació fàctica. Assumeixen l'immobilisme com a norma permanent.

Això no significa que ens hi hàgim de resignar, sinó que es tracta d'un combat que se situa molt per sobre de les visions i de les capacitats que caracteritzen tots els partits casolans. Estan ofegats per maniobres a curt termini i per la mera possessió d'uns poltrones que, quant a possibilitats d'assolir progressos socials reals, sovint fan riure. O plorar.