El Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) no ha estat mai un organisme independent, com promulguen els seus principis. Amb la pròxima renovació parcial de tres consellers, menys que mai. PSC, CiU i PP donaran un cop de rosca més a la dependència política de l'organisme. No és cap novetat. Tot i que la majoria dels seus membres han accedit al CAC com a premi a la seva carrera política, en alguns casos s'intentava maquillar la composió del consell amb la designació d'alguns professionals del sector de la comunicació. Quatre dels actuals membres provenen del món del periodisme: Ramon Font, que és el president, Santiago Ramentol, Rafael Jorba i Rodríguez Madero. Dos d'ells (Font i Ramentol), havien exercit responsabilitats polítiques en el primer tripartit, sempre relacionades amb els mitjans de comunicació.

Ara toca renovar els càrrecs que ocupen Rafael Jorba (designat pel PSC), Domènc Sesmilo (CiU) i Fernando Rodríguez Madero (PP). Llevat de Sesmilo, un aparellador de llarga trajectòria política a Unió Democràtica partit pel qual ha estat diputat i senador, els altres dos tenen un passat cent per cent periodístic.

Unió Democràtica mantindrà el perfil clarament polític del seu representant. Sesmilo serà rellevat per Josep Maria Guinart, amb una àmplia trajectòria a UDC. Ha estat alcalde de l'Escala i diputat, a més de president de la Intercomarcal del seu partit a Girona durant quatre mesos.

PSC i PP han optat per treure's la careta i rellevar dos professionals de la comunicació per dos persones de dilatada trajectòria política. Rafael Jorba serà susbtituït per Carme Figueras, exconsellera de Benestar i Família, diputada al Parlament des de l'any 1999 i entre 1993 i 1995 diputada al Congrés. És diplomada en Ciències Físiques. El PP té dos candidats a substituir Rodríguez Madero, però ambdós amb un currículum significadament polític. Un d'ells, Daniel Sirera, ha estat fins i tot president del partit a Catalunya. L'altra, Dolors Montserrat ha estat diputada i membre de l'Executiva del seu partit. A cap d'ells se'ls coneix vinculacions professionals amb els mitjans de comunicació.

Si s'acaben ratificant aquests nomenaments, el nombre de professionals de la comunicació presents en el Consell de l'Audiovisual quedarà reduït a dos: Ramon Font i Santiago Ramentol. La resta hi han accedit després d'una llarga trajectòria en els seus partits, entre ells Josep Micaló, president de CDC a Girona durant molts anys. Es pot donar la coincidència que comparteixen lloc en el consell dos expresidents de CiU a Girona: Micaló ho va ser de CDC i Guinart de UDC.

Bloqueig de CiU i PP

Per polititzar més el CAC, CiU i PP han decidit bloquejar la renovació parcial del Consell deixant aquest organisme amb tres vacants, almenys fins després de les eleccions catalanes, ja que la llei del CAC no contempla que els seus consellers segueixin en funcions fins a la designació dels nous membres per part del Parlament. El bloqueig també afecta la Sindicatura de Comptes.

Tant CiU com PP pretenen que l'elecció dels membres del CAC es faci després de les eleccions per veure si els resultats dels comicis els donen més força representativa. Es dóna el cas que el PP ara es quedarà sense representant, però als populars els preocupa poc. El seu membre, Rodríguez Madero, un veterà periodista radiofònic, ja fa temps que es va desmarcar de les directrius del partit que el va proposar. Per això, ara el PP presental un perfil polític per garantir la fidelitat.

El "model" francès

El CAC es va crear l'any 2000 a imatge i semblança del Conseil Superior de l'Audiovisuel (CAS) de França, que va néixer el 1989. Les diferències, però, són notables. El francès té membres com Michèle Reiser, amb una llarga trajectòria de realitzacions audiovisuals, musicals i teatrals; Françoise Laborde, que ha exercit de periodista a France 1 entre 1986 i 1992 i posteriorment ha estat redactora en cap a les cadenes France 2 i France 3; Christine Kelly, periodista i productora en diversos mitjans de comunicació; Sylvie Genevoix, productora i responsable de programes a Antenne 2, crítica literària a Le Figaro i l'Expréss; Rachid Arhab, presentador d'informatius a France 3, cap de política a Antenne 2, cap d'informatius a France 2 i presentador de diversos programes de televisió; Emmanuel Gabla, amb una carrera vinculada a les telecomunicacions i les noves tecnologies; o Michel Boyon, que n'és el president, exadministrador de France 2 i de France Presse i president-director general de Radio France entre 1995 i 1998. Entre 2002 i 2003 es va encarregar de la posada en funcionament de la TDT per encàrrec del primer ministre. Com es pot comprovar els consellers francesos presenten unes trajectòries relacionades amb la comunicació que res tenen a veure a les de la majoria de membres del CAC.

Més car que a França

El pressupost d'aquest any del CAC puja a 10.667.921 euros, mentres que el del Consell Superior de l'Audiovisuel és d'uns 33 milions d'euros. El cost per habitant del CAC triplica el del seu homòleg francès. El CSA costà anualment 0,5 euros per habitant, mentres que els catalans paguen 1,4 euros per càpita per mantenir aquest consell.

Més de la meitat de les despeses del CAC són de personal: ?gairebé sis milions d'euros dels 10,6 de pressupost són per aquest concepte, mentre que 1,2 milions són per a lloguers i cànons. El CAC dóna feina a 105 persones: 11 són alts càrrecs, 9 eventuals, 3 funcionaris i 82 laboral fix. El sou anual dels consellers és d'uns 116.000 euros anuals.