Cal celebrar que dos membres d'una ONG extremadament propera a l'Ajuntament de Barcelona hagin estat alliberats. Aquest és l'únic aspecte positiu del tema. Ara bé, en el futur hi hauria una altra bona notícia si aquest fet servís per replantejar el que demostrablement ha esdevingut una espècie de Domund laic i «progre» que sovint causa més dany que no pas bé en els països en vies de desenvolupament.

No escric res improvisadament. En mantes ocasions m'he referit als aspectes negatius connaturals a moltes ONG i a un diguem-ne ajut que sortosament està qüestionat arreu. En dir arreu, incloc Àfrica, continent que estimo com si hi hagués nascut i del que potser sóc el periodista català que més n'ha escrit, des d'allí estant.

En efecte, eminents professors africans, com George Ayittey i Moeletsi Mbeki, ja han denunciat la demagògia i el mal que causen pretesos ajuts irracionals. Cito dos autors africans però podria esmentar-ne altres de britànics, nord-americans, francesos, italians, danesos i suecs, així com el peruà Hernando de Soto. Tots ells quedarien bocabadats de la carrincloneria demagògica que es dóna a Catalunya. Tampoc no dic res de com es tracta el tema des d'Alemanya, ni des de Suècia, o ni de Dinamarca, països dels quals - quant a cooperació i a mil coses més - tenim tant a aprendre. Des d'aquests Estats s'ajuda de veritat i molt bé. Les ONG d'aquí són sovint una altra cosa, com ja explicaré, un cop més, en altres col·laboracions.

A aquells que tinguin dificultat a llegir llengües de fora, els aconsello l'honest i aclaridor llibre de Jordi Raich, El espejismo humanitario: la especie solidaria al descubierto (Edicions Debate, Barcelona, 2004). És un excel·lent antídot contra les monumentals mentides que, de sempre, i ara dojo, emet TV3, la carcellera suprema de la presó intel·lectual en què estan convertint Catalunya. Reprenent el fil de l'actualitat immediata, hi ha aspectes negatius obvis en el tema dels dos cooperants. Un d'ells és el pagament d'uns vuit milions d' euros. Serviran per construir una escola? O un hospital? No, en absolut. Atès que han anat directament a la franquícia local d'Al-Qaeda no hi ha cap dubte que els utilitzaran per comprar armes, explosius i tot el que els calgui per continuar la seva sagnant trajectòria. No costa gaire imaginar què pensaran els governs marroquí i algerià d'aquesta monumental barbaritat.

Un altre aspecte negatiu són les imatges de TV mostrant una evident simpatia mútua entre els dos segrestats i el cap dels seus segrestadors, Omar Saharaui. A aquest li ha tocat una altra diguem-ne loteria: d'estar condemnat a dotze anys de presó a passar a ser un home lliure, sense que ni tan sols hagi hagut de mostrar cap penediment. Un tercer aspecte, és el tractament donat per TV3 al tema. Va gosar dir que els segrestadors eren una fracció «moderada» d' Al-Qaeda, cosa que és un insult a la veritat i a la memòria dels seus milers de víctimes. A Al-Qaeda no hi ha «moderats» com no hi ha democratacristians a ETA. Però envernissar el terrorisme és una tasca immanent de TV3.

Un quart aspecte, és la presentació del president francès Nicolas Sarkozy com el gran culpable. Novament, TV3 hi ha excel·lit. No hi ha dret. Qui és millor, Sarkozy que entrega els assassins d'ETA o bé Mitterrand que s'hi refusava?

A la vista de com la mateixa TV3 ha tractat el tema del fallit homenatge a la catalana condemnada per terrorisme, tinc dubtes respecte a quin és el criteri real del «soviet» de TV3. En tots els casos de segrestament, la norma general és no pagar rescat. Va passar el 1988 amb el segrest per ETA de l'empresari Emiliano Revilla. La família volia pagar. El govern, presidit per Felipe González, s'hi va oposar aferrissadament. Pagar ha estat un canvi radical. El govern té l'obligació d'aclarir-ho. Però no ho farà.

A Catalunya la contradicció més visible és una altra: Montilla diu que no hi ha d'haver més caravanes del tipus aparentment humanitari i també - això realment - publicitari. Però des de l'ajuntament - que ho paga - ningú diu res i els protagonistes del turisme humanitari diuen que aviat tornaran a fer de les seves.

O sigui que un alcalde inútil, incapaç de ni tant sols organitzar un referèndum local sobre una avinguda, continuarà volent resoldre els problemes del món mundial. És com aquell que no sabés gestionar una xurreria i decidís crear una indústria aeronàutica. Fracassaria encara més, però entretindria el seu ego, aspecte cabdal en el tema que avui hem considerat, i que tornarem a tractar.