Felip Puig fa una gran pressió sobre l'imminent alcalde de Barcelona, Xavier Trias, perquè aquest designi cap de la policia municipal de la Ciutat Comtal Joan Delort, antic secretari de Seguretat del Tripartit, segons han informat fonts polítiques. Delort és un dels grans responsables que els Mossos tinguessin una cúpula comunista, ideari amb el qual ell sempre s'identificà.

Fa unes setmanes aquest diari va revelar aquesta possibilitat. Però llavors encara no hi havia constància que el propi Puig ho propugnés. L'actual conseller substituí Delort. Però en comptes de cessar-lo del tot -com dirigents de CiU havien dit que farien- el va designar "coordinador del sistema de seguretat pública".

Segons una font de CiU, "Puig vol traspassar Delort a l'Ajuntament per tenir-hi un peu, anul·lant així el pes polític de la policia municipal més gran de Catalunya, i també per treure del seu entorn un personatge ambiciós".

Per un altre costat, fonts també de CiU han reiterat que el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, continua intentant que Trias mantingui en el seu càrrec de director del Centre de Cultura Contemporània Josep Ramoneda. Tant Mascarell com Ramoneda procedeixen de la "Organización Comunista de España, Bandera Roja".

Hi ha altres casos comparables als esmentats. Encarnen una integració en la Generalitat de Mas i en l'entorn de CDC -no pas d'UDC- de persones que procedeixen de l'extrema esquerra. Per exemple, el publicista Joan Barril, paradigma de totes les causes ultraesquerranes, ara toca un flabiol sobiranista a Catalunya Ràdio. Fa anys, Barril va dur a terme un programa de TV monstruós en què es pretenia culpar els Estats Units i la Gran Bretanya de la massacre de Ruanda del 1994. El vaig seguir enrogit de ?ràbia. Fou el súmmum mundial de la manipulació i la falsificació ?ultraesquerranes.

Quant a política internacional, TV3 continua sent com sota el Tripartit, si bé llavors alguns dirigents del PSC se'n queixaven. Ara CDC ni se'n queixa. Per tant, ai Déu meu, hi ha d'estar d'acord. En política casolana les cabòries ideològiques de TV3 tampoc han canviat. Divendres, l'esmentat Ramoneda, hi va afirmar, referint-se al antitot que estan acampats a la plaça de Catalunya de Barcelona, que les propostes d'aquella gent (quines són que no siguin contradictòries entre si?, pregunto jo) "les podia fer pròpies, en un 60 o 70 per cent, la socialdemocràcia i en un 30 per cent la dreta".

En una democràcia liberal, com la que volia garantir la nostra Constitució, no es pot evitar que nostàlgics del comunisme diguin bestieses, com fan els antiglobalització de la Puerta del Sol o de la plaça de Catalunya de Barcelona. El problema neix quan els que no volem col·lectivismes antiliberals ens trobem que hi ha partits que reclamen el vot moderat, centrista i liberal, però després callen davant els enemics, ben acreditats, de les societats lliures. No cal dir que em refereixo especialment a CDC. Però no només.

Puc concretar més: hi ha sectors del PSC als quals finalment els Delort, els Mascarell, els Ramoneda, els Barril i els seus caus (com TV3) els produeixen esgarrifances. Per descomptat, el mateix els passa a sectors més de dreta, catalana o espanyola. Però tots callen, perquè creuen que el seu camí vers el poder passa per no dir res, sinó aprofitar-se de l'existència d'uns extremismes ideològics i pretesament culturals que, a l'hora del vot, més aviat causen por i rebuig.

Ara bé, a una societat sana li cal un pensament, o un conjunt de pensaments, que també siguin sans. Per exemple, el principal drama de Grècia, on vaig ser fa pocs mesos, és precisament aquest, el de ser presonera d'un vell deliri conceptual. Per contrast, les societats fortes són aquelles que tenen visions socials certament diverses però acotades, limitades en els seus extrems. Per sort, aquí això es dóna respecte a l'extrema dreta. Però no pas en relació a l'extrema esquerra.

Si hagués d'acreditar en un judici el que escric, la primera prova que presentaria serien les nòmines i les subvencions de la Generalitat. Les reclamaria des dels temps de Jordi Pujol - que va practicar el sinistre "cattocomunismo" més que Giulio Andreotti- fins avui mateix. O, com he intentat exposar, el mes que ve, o l'any que ve.

Així no anem enlloc, excepte que augmenti la ja gran fortor d'orins a la plaça de Catalunya de Barcelona, com vaig comprovar. Això afecta només el nas. Són pitjors les mentides i els deliris que emeten els ultraesquerrans, enemics per definició de les societats lliures. Es dirigeixen en especial als cervells dels més joves. Els extremismes destrossaren el nostre passat, destrueixen el present i volen fer el mateix amb el futur. Cal oblidar-ho? Cal emparar-ho?