Catalunya, al llarg de la seva història, ha hagut d'acostumar-se a conviure amb un Estat que no li somriu, que la mira amb desconfiança política i que només la considera Estat quan es tracta d'obligacions catalanes.

El control previ dels pressupostos de les autonomies per part del superMinistreDe Guindos és una maniobra per aigualir -encara més- el cafè per a tothom o és una necessitat per aconseguir l'estabilitat financera? Hi ha arguments per defensar la validesa d'ambdues respostes.

El mapa autonòmic de l'Estat és gairebé un tsunami blau -al març s'hi afegirà Andalusia-i l'argument que la decisió és contra algú en concret no s'aguanta. Les autonomies del PP acceptaran sense ?obrir boca allò que digui La Moncloa. Cap líder territorial -excepte Esperanza ?Aguir?re-gosarà contradir Mariano Rajoy. Per a les baronies del PSOE com del PP, les presidències autonòmiques són un campament base per fer el seu cim de la política professional, que suposa l'esperança d'aterrar al Consell de Ministres.

L'Estat de les autonomies ha derivat en un marasme laberíntic de 17 burocràcies subestatals que han anat estenent els seus espais competencials creant duplicitats administratives i serveis públics; TV i ràdios autonòmiques i locals; infinites societats públiques, organismes, fundacions... amb la inherent disbauxa financera que suposa.

Podríem afegir les Diputacions provincials, les Delegacions i subdelegacions de l'Estat, dels Ministeris, de la Generalitat (no les ambaixades) o els Consells Comarcals de l'àrea metropolitana de Barcelona.

Darrere la gènesi d'aquest estat autonòmic hi ha la clara estratègia de l'Estat durant la transició, de frenar i aigualir les aspiracions de la perifèria (Catalunya i Euskadi) creant banderes, himnes, parlaments territorials, dibuixant fronteres i alentant sentiments autonòmics -en molts casos- artificials i ficticis.

Aquell invent-decisió i la por que pretenia amagar és la causa principal de la situació que tenim: autonomies amb un dèficit incontrolat i un deute cada cop més compromès.

El principi de subsidiarietat que defensaven els federalistes ha estat substituït pel castís tradicional "qué hay de lo mío".

La solució que busca el Ministre de ?Guin?dos s'aixopluga en la tesi de l'informe FAES que va dirigir Gabriel Elgorriaga i que porta per nom: Por un Estado Autonómico racional y viable. Serà aquest el punt de partida d'unes reformes que es posaran en marxa aquesta legislatura encaminades a posar ordre i a recentralitzar el mapa autonòmic.

Compte, però, que el nou ordre que es vol generalitzar, també afectarà Catalunya. I també, per què no dir-ho, serà utilitzat políticament en favor d'unes idees que, emparades per la majoria absolutíssima, se senten més fortes que mai.

Davant aquesta situació, què pot fer Catalunya? Abans d'entrar-hi, una prèvia que ens pot ajudar a dibuixar-nos amb més claredat la imatge de l'escaquer.

Euskadi i Navarra, règims forals, estan amb bones condicions de blindar-se a les normes de control previ de l'Estat dels pressupostos autonòmics. El règim foral és a la Constitució i el més important, aquests territoris recapten els seus propis impostos.

Catalunya, per la seva banda, ni surt a la Constitució ni té eines pròpies: depèn de les transferències de l'Estat.

Què pot fer, doncs, el Govern català? El moment polític present de casa nostra es caracteritza per una fragilitat institucional important: la Catalunya política viu un moment de wait & see. No hi ha eines reals per dissenyar una sortida catalana ? -pròpia- a la crisi. Mentrestant, esperem que la troika franco-alemanya adopti decisions que es comencin a aplicar als diferents estats amb l'objectiu que el cicle econòmic torni a arrencar i a donar fruits fiant-ho tot a què la liquiditat i el crèdit circulin altre cop.

Quan l'actual Govern era a l'oposició ho tenia molt fàcil: "el Govern és incompetent; el Govern és el culpable de tot plegat". Després del primer any al Palau de la Generalitat, es busca un nou relat per a la presidència Mas, per als 3 anys de legislatura, que dibuixi a l'horitzó una estació d'arribada per a les persones i pel País. Mentre no s'acaba de definir aquest nou relat, la decisió del Ministre Guindos es converteix en munició per entretenir el personal.

Hi haurà una mena de negociació virtual on cal reconèixer que el punt de partida per a la Generalitat és de franca inferioritat. En el marc d'un mandat ampli referendat per la majoria absoluta del PP, que no contempla de cap manera cap pacte fiscal, l'Estat reafirma la seva posició dominant imposant un element nou en la negociació per dificultar més les converses i allunyar les condicions per a l'acord: el control previ dels pressupostos autonòmics.

Seria desitjable que la resposta catalana deixés de ser resistencialista, que estigués a l'alçada del moment històric i polític, en positiu i com defensava el president Tarradellas, que passi per "no fer el ridícul".

La Catalunya oficial sap molt bé com modular la intensitat del frame del Madri"t" "enemic que agredeix". Compte. Tractem la ciutadania com a adulta que és. No es tracta només de cohesionar internament davant un escenari de feblesa. Aquest argument és una oportunitat del Govern per marcar paquet, però és un gest buit i de cara a la galeria, sense cap conseqüència, amb un mínim marge de recorregut i que es dissoldrà com un terronet de sucre a l'aigua.

O, per exemple, amenaçar amb un "tancament de caixes" quan no hi ha recaptació pròpia, quan la Generalitat depèn financerament de les transferències de l'Estat per arribar a final de mes, pagar nòmines i inversions és una demostració més que la classe política catalana encara no és adulta i viu en una "matrix" de la qual no vol despertar.

Catalunya té quatre elements sobre la taula:

- El primer són els drets històrics preambulats de l'Estatut, com a tret diferencial. Malgrat no ser a la Constitució.

- Segon: "No pagarem els plats trencats de l'estat de les autonomies, quan nosaltres som l'argument real darrere aquest invent. Nosaltres aquesta situació no l'hem provocada". Per tant, la resposta passa per una reformulació profunda de l'Estat. Que l'Estat redueixi i limiti aquelles autonomies alentades des de l'artificialitat amb l'objectiu de frenar la perifèria.

- Tercer: les consultes populars a l'entorn del Pacte Fiscal que no hauria de renunciar a sortir del règim comú ni a la recaptació absoluta de tots els impostos.

- Quart: posar sobre la taula el concepte "d'administració única" i el d'una refundació general de tota l'arquitectura de l'Estat federal amb totes les seves conseqüències.

Enfrontar-se al Govern de l'Estat amb una majoria absolutíssima seria gratuït i inoperant. Més encara quan el negociador català en cap es diu Duran i Lleida. Tot sembla indicar que assistirem a una versió actualitzada del més peix al cove. El president Mas s'ha tornat a oferir al president espanyol donant el suport de CiU a les primeres mesures aprovades pel Govern del PP. La jugada també mira l'escaquer de la Ciutadella.

Ho intentaran tot per pactar, però ja sabem la resposta de Rajoy a Duran i Lleida al Debat d'investidura i com de diferent va ser el tracte que va dispensar a Josu Erkoreka (PNB).

L'alternativa passa per construir un acord generós, ampli i de concentració a Catalunya que doti les institucions catalanes de més legitimitat amb un doble objectiu irrenunciable:

- Sortir del Consell de Política Fiscal i Financera on l'Estat juga a casa, posar les regles del joc on la veu catalana queda diluïda entre la resta d'autonomies (gairebé totes blaves) i amb el totpoderós Ministeri d'Economia al capdavant i on un reial decret del Ministeri fa tremolar tot un Estatut d'Autonomia.

- La recaptació de tots els impostos.

- Un element que es podria posar sobre la taula per donar oxigen a la negociació, seria agafar el concepte de deute històric amb el qual apel·lava Andalusia una excepcionalitat històrica i temporal i vestir-lo i dotar-lo amb el dèficit fiscal històric amb què s'ha castigat i es castiga Catalunya.

Es tractaria, doncs, d'un moviment per aconseguir la unitat catalana que va fracassar tan estrepitosament amb la negociació de l'Estatut del 2006. El PP es tornarà a autoexcloure, malgrat que de retruc aquesta concertació catalana ajudaria al PP a què no se li pugi al cap la majoria absolutíssima -temporal-que no afavoreixi altre cop unes condicions per a una entesa de la gran coalició sociològica que va fer fora l'aznarisme de la Moncloa el 2003. No sembla que sigui l'estil Rajoy.

Per tant, menys "fer el ridícul", menys testosterona, una mica menys CiU, més generositat i més Catalunya. Retornar la política catalana de la "matrix" on està instal·lada seria una magnífica oportunitat històrica i un exemple per a les futures generacions.

* És soci i consultor de Comunicació Pública d'@ingenia_pr. Politòleg per la UAB i Màster en Comunicació Política per l'Escola de Consultors Polítics (Graduate School of Political Management) de la George Washington University i la Universitat de Navarra.