Quan les cabòries entren en col·lisió amb les realitats, són les cabòries les que se'n van en orris, per sort. Però pot tardar. S'ha produït en relació amb les cabòries extremes del totalitarisme. Aquests començaren per criminalitzar el que els molestava i divinitzar alguna truita somniada. O a l'inrevés, atès que una bestiesa apuntalava l'altra.

Ja s'hi poden donar les voltes que es vulgui que mai no es trobarà un eslògan millor que el comunista, plagiat de l'obrerista radical Louis Blanc, que afirmava "A cadascun segons la seva capacitat, a cadascun segons les seves necessitats".

Però després va venir la realitat. En el sistema d'economia de mercat sempre hi haurà el problema de la igualtat d'oportunitats, de l'equitat i del repartiment de la riquesa. Ara bé, en el comunisme, en haver-hi sempre més policia que riquesa (com a Xina) o bé no haver-hi gens de riquesa (com a Cuba i a Corea del Nord) tot queda simplificat.

Aquí encara no hem arribat tan lluny com per poder parlar de totalitarismes. Però si continuem anant com anem podem arribar-hi.

En tot cas, ja tenim elements previs indispensables pel totalitarisme. Un d'ells és la retòrica buida, mitificadora, irrealista, d'enganyifa pura i, per definició, excloent de matisos. Hi situo les bestieses que s'arriben a dir sobre l'independentisme i el sobiranisme.

He argumentat força, i podria fer-ho més, respecte que no s'aguanten. A més, en voler fer-les empassar com a paradigmes purs perden tot el respecte que podrien tenir si es debatessin, com uns ofertes humanes més, i per tant sempre matisables. Això no es fa perquè, si en traguessin la passió, aquelles bestieses cauen pel seu propi pes, en particular en un món sense fronteres i estant en el bell mig d'una crisi de cavall.

Per sort hi ha les realitats, els fets. Ara en tenim una de monumental, de festa major o de funeral solemne. És el tema dit del Palau. Als sobiranistes se'ls hi pot dir, fugin, fugin, que abans d'embrancar-se en cabòries que no expliquen gens (perquè no són explicables) com el sobiranisme, potser haurien d'aclarir-nos d'on provenen els seus duros.

Alguna vegada he explicat que Miquel Roca Junyent, després d'abandonar la política, ha exposat en privat que si va perdre el seu vell pols, que durà anys i panys, amb Jordi Pujol va ser - segons ell - perquè Pujol tenia ben controlades des fonts de finançament de CDC.

Ara hi ha una guerra en relació a aquest tema. Tota la direcció de CDC vol que es doni un nom per parar la, crec jo, poquíssima pressió mediàtica que hi ha contra Oriol Pujol i Artur Mas, donant un nom que faria decréixer aquella pressió respecte a dos alts dirigents.

Després d'aquesta coincidència ve la divergència. El sector que vol accelerar la substitució de Mas per Oriol Pujol assenyala a Germà Gordó. Al marge de la realitat dels fets, si Mas es queda sense Gordó, antic gerent de CDC, algun aspecte bàsic de la voluntat de supervivència política de Mas quedaria molt afectat. Per això, Mas no ho accepta.

Des d'aquest altre bàndol (minoritari en el partit, encara que Mas sigui president de la Generalitat) es posa sobre la taula el nom del pujolista pur Felip Puig, antic conseller d'Obres Públiques i antic president de la delicada ADIGSA, l'empresa pública d'habitatge.

Tot això té molta més importància que no pas les cabòries fiscals, sobiranistes i independentistes de CDC. Altrament, de què parlen els alts dirigents de CDC quan volen conversar seriosament? Si ho fessin sobre les seves cabòries sobiranistes la conversa no podria durar ni cinc segons. La meva presumpció - per dir-ho angelicalment - és que aquestes cabòries són només instruments utilitaris per evitar que la ciutadania posi de relleu el greu escàndol del finançament dels partits i la responsabilitat de tota la classe política en la generació de la crisi que ens ofega. S' hi suma la seva incapacitat per a promoure canvis reals, molts dels quals de esmentat sovint. Són imprescindibles per a poder sortir, anys enllà, de la situació on estem. Però ells sembla que se'n fotin. Només volen regnar, encara que sigui sobre runes.