Després de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya molts ens vam posar a fer càlculs, i el resultat més alt era la suma de diputats amb un mandat a favor de la consulta o referèndum sobre el futur institucional del país. En teoria, dins aquest grup s'hi trobaven CiU, ERC, PSC, ICV i les CUP. Gairebé el 80% de la cambra. En quedaven fora el PP i Ciutadans. Aquesta era una suma possible. Una altra era la dels diputats a favor de la independència de Catalunya. Aquí s'inclourien clarament els d'ERC i els de la CUP, mentre que Iniciativa reconeix estar habitada tant per independentistes com per federalistes, i quant a CiU, se sap que Unió aposta oficialment per una solució confederal dins l'estat espanyol. PSC, PP i C's hi estan en contra.

Si l'objectiu de CiU i ERC, en elaborar la proposta de Declaració de Sobirania del Poble Català, fos sumar la majoria més àmplia possible, hauria recollit només aquells elements entorn dels quals hi ha el màxim acord. Per tant, s'hauria centrat en el dret a la consulta i en la necessitat de convocar-la. Però el text incorpora no una sinó tres vegades (dues en el preàmbul i una en la declaració pròpiament dita) l'expressió "constituir Catalunya en un nou Estat dins el marc europeu", que equival a una aposta per la independència i dóna arguments per desmarcar-se'n a aquells que no hi estan a favor, alhora que omple de satisfacció els partidaris de prescindir de les mitges tintes i tirar pel dret, i el qui vulgui que els segueixi.

Posar a votació propostes que posin els socialistes cara a cara amb les seves contradiccions, i els plantegin el dilema de qüestionar el seu catalanisme o enfrontar-se amb el PSOE, ha estat una maniobra freqüent d'ERC (que competeix amb el PSC pels votants d'esquerres) amb la complicitat engrescada de CiU. Podria ser que ens trobéssim davant una nova escenificació d'aquesta tàctica. Però si es tractava d'això, s'han passat de frenada: tothom sap que el PSC no està a favor de l'estat propi, i que, per tant, no pot votar aquest text. Només s'hi podrà veure contradicció forçant la vista. Diferent hauria estat si, sense esmentar l'estat propi, s'hagués mantingut l'afirmació de Catalunya com a "subjecte polític i jurídic sobirà": un desafiament clar a la Constitució però, a la vegada, la base inevitable del dret a decidir que el PSC diu abraçar. Per aquesta via se'ls hauria creat un problema de coherència força més complicat. En tot cas, la triple referència a l'estat propi, si arriba fins al dia de la votació, permetrà conèixer la solidesa parlamentària de l'aposta màxima.