He fet tot el possible per saber quines són les perspectives de la trobada, dilluns vinent a Washington, entre Rajoy i Obama. M'hi han ajudat periodistes nord-americans amics de fa infinitat d'anys, des de quan vaig treballar per The New York Times i Associated Press.

El resultat ha estat molt més clar del que esperava. Em diuen que Obama està cent per cent decidit a donar suport a Rajoy en tot. Qualifiquen de "marginal" el tema del secessionisme català. És lògic que ho vegin així.Però pels catalans la rucada independentista resulta ofegadora. No tinc cap dubte que ens farà retrocedir moltes dècades, o potser per sempre més.

Em diuen que si se li pregunta Obama redirà, potser amb més força, el que va afirmar la portaveu de la Casa Blanca el febrer del 2013. "Considerem -digué Caitlyn Hayden- que l'estatus de Catalunya és una qüestió interna espanyola. Tenim confiança que el govern i el poble d'Espanya (sic) resoldrà el tema, d'acord amb les seves lleis i la Constitució (espanyola)".

La reafirmació del suport d'Obama a Rajoy es produirà després del que va expressar el francès François Hollande, el d'un seguit de dirigents de la Unió Europea, el de Cameron i tothom que es vulgui, si bé alguns han preferit ni dir-ne res.

Això hauria d'haver fet reflexionar els independentistes. No ho han fet, sinó que han dut a terme un delirant i vell reflex, per a mi incomprensible. La Comissió per la Transició Nacional ha afirmat que calia considerar l'ingrés d'una Catalunya independent en l'Organització Internacional de la Francofonia (OIF), organització de concepció neocolonial i precisament un instrument deliberat per anar contra la diversitat.

Vaig conèixer, vers l'any 1995, un cap d'Estat africà, encara en el poder i, per tant esdevingut un tirà (llavors no ho era) amb el qual vaig parlar gairebé tot un matí al seu palau. En vaig publicar una entrevista, perfectament neutra.

En la conversa, en anglès, em va explicar la seva assistència a una cimera de l'OIF, a França, presidida per Mitterrand. Va rebre auriculars per a la traducció simultània.

Em va explicar que primer parlaren un parell de caps d'Estat africans. Els va trobar tan grollerament aduladors de Mitterrand i lloadors de França que decidí treure's els auriculars de la traducció simultània i deixar-los a terra. Ja no va patir més.

Podria explicar més anècdotes, com l'espectacle de reunions al bar de l'Hotel Crillon de París on sempre hi sol haver un alt funcionari francès, encarregat de temes africans, que està donant lliçons a dirigents africans. Aquests prenen notes.

Per descomptat, no vaig topar amb aquell espectacle per atzar. Un gran estudiós de l'Àfrica m'hi va portar per mostrar-me el que se'n diu, despectivament, la "Franceafrique".

Certament, en els darrers anys el maleït jacobinisme francès ha hagut d'abaixar veles, o com a mínim ha pres alguns riscos. Això Sarkozy ho va fer molt bé i Hollande intenta fer el mateix, en la mesura que el seu dividit partit l'hi permet. Quant a divisió interna la dreta francesa no es queda gens enrere. Mentrestant, l'extrema dreta s'ho està mirant, satisfeta.

En tot cas, cada dia fa més riure parlar d'"excepció francesa". Se n'ha anat i no tornarà. El malson imperial que representà Chirac no pot retornar. Per això, es digui el que es digui a Catalunya, a França estan en una altra òrbita, la de la globalització. El que els diguin des de Catalunya els rellisca, i fan molt bé. Ara i aquí no sumem en res. Ho hem d'assumir, intentant remeiar-ho si la follia dominant ens ho permet.