Una vella i bella pregunta consisteix a plantejar on rau la frontera entre el que és públic i el que és privat. S'ha tornat a plantejar en el cas de la relació sentimental secreta que una revista ha descobert al president francès François Hollande.

En vaig escriure ahir. En realitat, només vaig esgarrapar el tema, que és d'una gran amplitud. A més, privat i públic estan separats per una tènue i sovint utilitària frontera. Aquesta ha anat variant amb els anys. En el segle XIX i inicis del XX tot estava muntat perquè les persones amb poder poguessin emparar-se en l'absoluta confusió respecte al que era públic o bé privat, atès que tot poder estava protegit pel secret i per mentides absolutes.

Els reis i molts nobles tenien títols dits de viatge -comte o duc de no sé què- que usaven per desplaçar-se d'incògnit. Eren legals però no eren sabuts per la majoria de la gent. Si es registraven en un hotel com Duc de Naps o Comte de Cols, la seva identitat quedava ben camuflada.

Si es produïa un escàndol es muntava una protecció dulcificada. Succeí en ocasió del doble suïcidi dit de Mayerling (1889), comès per l'hereu de l'Imperi Dual i una de les seves amants. Se'n va fer una pel·lícula i se'n van escriure mil històries romàntiques, si bé sembla que el mòbil fou que l'hereu patia una gonocòccia, malaltia venèria llavors incurable i incapacitant.

A França els mulladers privats, sobretot els de component sexual, han estat infinits. Mai m'han atret per si mateixos, però si -i molt - per la seva òbvia transcendència política i quant al Weltanschauung francès, mot alemany que significa la filosofia personal que determina la visió del món. La paraula acredita que psicologia i sociologia van encavalcades.

Un cas singular fou la mort del president de la República gal·la, Felix Faure, el 1899, en el saló blau de l'Elisi, mentre era objecte de sexe oral per part d'una seva rica i casada amant. Els gendarmes foren cridats. Van reclamar un capellà que els va demanar si "encara tenia consciència quan ells van entrar al saló". Una mica confosos quant a patronímics li van contestar "no, la consciència ja havia sortit per la porta del darrere".

Més recentment, els presidents Mitterrand i Chirac van batre rècords, descaradament. Van tenir afers a nivell industrial. Del primer en podria citar, com molts periodistes gals, uns cinc o sis presumptes casos, inclosa una primera ministra. De Chirac podria esmentar el presumpte cas (sigui dit sempre per precaució legal) de Claudia Cardinale, aparegut a la premsa seriosa italiana i crec que a la britànica. Però no pas a la francesa. Jo ho vaig citar.

Quant a l'entorn social ara estem en un altre paradigma. Els polítics francesos, o de qualsevol país llatí ja no poden continuar negant que no hi ha corrupció, ni que molts d'ells la provoquen, ni que sovint tenen una vida de reietó, ni que molts són encara masclistes, més que el conjunt de les seves societats.

Certament, hi ha d'haver una protecció de la vida íntima. Però quant a la privada sempre el perill que sigui part de l'amagament de maldats d'interès públic. Així, la nova amant de Hollande acabava de ser nomenada per un càrrec cultural francès, a Roma, per a la qual no semblava gens apta. La prova és que s'ha anul·lat el nomenament, encara no formalitzat, però, ai las, aparegut a una pàgina oficial a Internet.

En síntesi, és un tema complex, a tocar amb ponderació, cosa avui impossible en una Catalunya deliberadament i utilitàriament sacsejada per uns corsaris - pagats com tots els corsaris - per un món polític independentista capaç de totes les vileses. En cometen diàriament, perquè menyspreen tots i cadascun dels drets individuals, cosa de la qual, a més, estan orgullosos. Són animals capaços de tot, en especial de mentir sempre. La seva maldat té precisament per finalitat no poder tractar qüestions que fóra bo encarar i reformar. Són dolents, mala gent, de veritat.