Canviar sí, però com la Grècia de Syriza no

"Ara i aquí, tenim la sort de tenir davant nostre Grècia. Fa temps que està rebent clatellades i li'n queden moltes més per rebre. Nosaltres estem molt millor quant a la mínima organització jurídica [...] en tot el que fa a l'economia, la integració en el món globalitzat i, ai las, que els armadors paguin impostos".

06.07.2015 | 08:48

És una tàctica militar més vella que l'anar a peu. Consisteix a tenir una força -terrestre, naval o aèria - d'avantguarda, capdavantera, per atraure l'enemic, esbrinant així on es troba aquest i la seva capacitat per fer mal, és a dir la seva potència de foc.

Ara i aquí, tenim la sort de tenir davant nostre Grècia. Fa temps que està rebent clatellades i li'n queden moltes més per rebre. Nosaltres estem molt millor quant a la mínima organització jurídica (aquí funciona el Cadastre i el Registre de la Propietat, només faltaria). També estem millor en tot el que fa a l'economia, la integració en el món globalitzat i, ai las, que els armadors paguin impostos.

Per establir un símil històric,ara Grècia es pot comparar en com hauria estat l'Espanya del franquisme tardà si el dictador no s'hagués decantat pel Pla de Desenvolupament del 1959. Jo era un adolescent però ho vaig viure en un excepcional primer pla, gràcies a la relació de la meva família amb Joan Sardà Dexeus (que la vaig continuar d'adult), Manuel Ortínez (amb qui em va passar encara més el mateix, com va ser notori) i un grapat d'altres homenots que ara ens manquen.

Jordi Pujol es va carregar el que havia de ser una dreta catalana moderna, que va emparar sempre i molt Tarradellas, Josep Pla i fins a la seva mort Jaume Vicens Vives, entre altres, com Fabià Estapé.

Avui no tenim una dreta catalana moderna però sí un pujolisme espoliador. Tampoc no tenim un debat públic d'una mínima alçada, ni capitans d'empresa (com va ser Pere Duran Farell, també afegible a aquella llista), ni bons sindicats (que calen tant a la dreta moderna com a l'esquerra) ni tantes coses més.

Ara caldria tenir un bon seguiment mediàtic de la Grècia actual que no és possible per raons d'estructura del poder informatiu. Ho he explicat manta vegades. Ja n'he escrit i n'escriuré més.

Ara bé, res és tan espectacular com un fet del qual he tingut una certa cura en els dies passats. He dedicat hores a parlar amb amics meus, molts no massa polititzats. Els que són més esquerrans volen que la franquícia catalana de Podem, col·ligada amb Iniciativa, guanyi les eleccions del 27-S. No és cap secret. Ho digué la darrera enquesta d'El Periódico i la del CEO. Aquesta pot estar cuinada, ensucrada i atenuada des de la Generalitat. Qui paga, mana.

El que em sorprengué fos que amics meus de dreta també volguessin la victòria d'aquella franquícia de l'esquerra radical. Per ser més exacte, el que volien era que l'encara cap de CDC perdés. Ho volien molt i molt. Els vaig burxar i no baixaren del burro. Acreditaren que, com digué Churchill, les oposicions mai no guanyen eleccions però que de vegades les perd qui està en el poder. Resultava ser així, ?exactament.
Crec que hi haurà a Catalunya un canvi de paradigma. Ho creia la setmana passada i ho vaig creure més ahir, en constatar com els mitjans governamentals manipulaven l'enquesta del CEO.

A Grècia el règim anterior al de Syriza era un desastre, però Syriza ho està empitjorant tot. L'espectacle d'aquest cap de setmana no s'aguanta per enlloc. El país sempre ha estat confusionari, carregat de demagògies diverses que ara poden augmentar. Caldria evitar que aquí passés res de comparable amb Grècia. No pot ser que després d'anys de brams independentistes incomprensibles i mancats de racionalitat ara se'n hi afegeixin altres, també deterministes en el llarg termini però imprecisos respecte a la realitat pràctica immediata.

Divendres vaig tenir l'alegria de veure que dos nous governs autonòmics declaraven voler recuperar el nivell d'atenció sanitària que hi havia abans de les retallades. Em va semblar que, finalment, hi havia quelcom de concret. Caldrà precisar com seria i sobretot mesurar les possibilitats reals i concretes, sense oblidar una qüestió cabdal: el model institucional i organitzatiu. Seria portar les coses a un nivell a la vegada exigent i realista, cosa que a Grècia s'evita i això s'ha de dir i redir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema