Des de la seva independència, el 1956, el Marroc és un Estat amb un sistema polític peculiar que es va iniciar amb el monarca Mohamed V, després dels protectorats espanyol i francès. Es va constituir en un veí incòmode per a Espanya amb el qual calia conviure i portar-se bé per raons d'Estat: les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, que són frontereres, i el Sàhara Occidental, un tema d'interminable i difícil solució.

En el seu inici com a nou Estat, el país estava subdesenvolupat, amb misèria i pobresa i un índex d'analfabetisme del 80%, un règim polític que emergia en una monarquia absolutista d'origen diví, una constitució que atorgava al monarca un sistema presidencialista amb àmplia capacitat d'acció i, sobretot, l'herència del poder espiritual del sultanat, que el convertia en «el Comanador dels Creients» per ser descendent del Profeta, una antiga tradició de gran poder espiritual sobre els seus súbdits, uns partits polítics encapçalats per l'ultranacionalista Istiqlal (Independència, creat el 1944, que ja el 1951 tenia cent mil militants) i una cort d'aduladors i empresaris propers al poder i recaptadors de taxes i impostos, que constituïa el que s'anomenava el majzen (el magatzem) que no deixava de ser un poder adjunt al sobirà.

Descendència de Mahoma

La monarquia alauita procedeix de mitjan segle XVII invocant la descendència del mateix Mahoma, cosa que imprimeix una legitimitat religiosa al monarca que va ser legalitzada a l'article 19 de la Constitució de 1962, renovada en les revisions posteriors de 1970, 1972, 1980, 1996 i en l'última, ratificada l'1 de juliol de 2011: «El rei del Marroc és el garant de la llibertat de culte i de l'islam, i se li reconeix el títol d'Amir al-Mu'minin, Comanador dels Creients», expressant el caràcter musulmà de l'Estat, amb l'islam com a religió oficial.

El seu caràcter moderat el va heretar en seguir l'escola jurídica malikí, la més antiga de les quatre sunnites, que predomina a tot el Magrib, davant de la hanbalí, més rigorosa, de la qual procedeix el wahhabisme que va arrelar a la Península Aràbiga, origen del gihadisme modern arran del pacte entre la Casa Saud i el líder religiós Al-Wahab al-Tamimi el 1744, que ha perdurat fins a l'actualitat. La diferència entre aquestes dues escoles, que basen les seves fonts en l'Alcorà i la Sunna (la conducta i forma de procedir del Profeta), és que mentre la hanbalí les aplica literalment amb rigor, la malikita va també al dret consuetudinari de Medina, que pot modificar les tradicions si aquestes s'oposen al bé públic, aplicant la lògica i la raó.

Islam polític

El germen islamista, és a dir, de l'islam polític, al Marroc és relativament recent. Va sorgir a la dècada dels setanta del segle passat quan per fer front a l'esquerra democràtica liderada per Ben Barka, activista per la independència i més tard dissident del règim, el mateix sistema va instrumentalitzar l'islam, les seves mesquites, i va autoritzar la creació del moviment Joventut Islàmica, inspirat en els Germans Musulmans, que ha evolucionat per diferents camins cap als grups o formacions actuals.

L'islam radical, el salafista, en la seva evolució ha patit una influència exterior de dos corrents tremendament radicals: el wahhabisme, que, com s'ha dit, procedeix de l'Aràbia Saudita i és origen del gihadisme actual; i el salafisme takfirí, corrent extremista i violenta escindida dels Germans Musulmans sorgida a Egipte el 1969, que se sustenta en tres fonaments: al musulmà que no accepta la seva doctrina se'l considera apòstata, de manera que justifica la seva eliminació en no considerar-se autèntic musulmà ; l'emigració per expandir l'islam en la seva gihad particular o individual; i la dissimulació de la seva fe, per passar desapercebut i facilitar la seva activitat. És evident que Al-Qaeda i l'EI se sustenten també en aquest corrent per cometre els seus atemptats, en els quals no queden exclosos els propis musulmans que consideren apòstates, rebent el mateix càstig que els infidels.

En els atemptats gihadistes perpetrats al món en els últims anys -i especialment en els de Catalunya o en el de Finlàndia- apareixen marroquins com a autors o col·laboradors, en semblant proporció que algerians i tunisians, tot i la imatge d'un Marroc moderat en procés de democratització, amb una nova constitució que va néixer després de les manifestacions populars del Moviment 20-F durant els esdeveniments de la Primavera Àrab, confirmada el juliol de 2011, en què el monarca va cedir al parlament part del seu poder.

El 1972 va aparèixer el primer moviment islamista, Joventut Islàmica, que, si en una primera etapa va ser tolerat pel règim per contrarestar l'avanç de les organitzacions d'esquerra, principalment la Unió Socialista de Forces Populars (USFP), posteriorment va passar a la clandestinitat per seus plantejaments sobre la violència fins el 1985, quan va ser dissolta. Les restes d'aquesta formació es van agrupar en petites organitzacions gihadistes a la clandestinitat, disseminades per tot el país. Altres membres van decidir renunciar a la violència i passar a la política oficial, dins de la legalitat constitucional, passant finalment el 1998 a integrar-se en l'actual Partit Justícia i Desenvolupament (PJD), formació majoritària al Parlament liderada per qui va ser president del Govern fins el març de 2017, Abdelilah Benkirane, el dirigent amb més carisma de tots els polítics.

Repte al rei

Un altre factor a considerar que va afavorir l'islamisme radical va ser el triomf de la revolució iraniana el 1979, ja que en l'ànim dels violents s'obria la possibilitat d'arribar al poder a través d'una revolució islamista. Poc abans d'aquestes dates, el carismàtic cap sufí Abdesalam Yasine es va fer popular per una carta que va enviar el 1974 al monarca Hassan II titulada «L'Islam o el diluvi», qüestionant la legitimitat del títol Comanador dels creients, motiu pel qual va ser condemnat a presó fins el 1979 i posteriorment a arrest domiciliari fins al 2000, augmentant el seu prestigi com a opositor al règim. Yasine va morir el 2012 als 84 anys. El seu prestigi i popularitat va desembocar en el moviment anomenat Justícia i Caritat, que ha influït en la política religiosa i social del país fins als nostres dies.

Aquest moviment, model del que deia islamisme moderat, es caracteritza per no acatar l'autoritat religiosa del rei, fet que li impedeix participar a les eleccions, i per rebutjar la violència. Les seves arrels ideològiques les té en el sufisme, que és una doctrina idealista i espiritual, que aspira a la unió mística amb Al·là, compatible amb l'escola sunnita malikita, contraris a qualsevol forma de rigidesa, fanatismes o imposicions, cosa que els ha portat a ser perseguits al llarg de la història pels ortodoxos, acusats d'heretges. Actualment estan presents a tota activitat de protesta social, com la manifestació pacífica del passat diumenge 11 de juny a Rabat, en solidaritat amb la protesta social dels rifenys a Alhucemas, que dura ja més de vuit mesos.

Humiliació reial

Al març de 2017, cinc mesos després de guanyar les eleccions generals però no aconseguir formar coalició per a constituir nou Govern, el carismàtic líder del PJD, Abdelilah Benkirane, va ser rellevat pel rei, qui va encarregar formar Govern al segon del partit, l'exministre d'Exteriors Saadedine Othmani. Aquest fet, per als seus militants i simpatitzants islamistes, va ser considerat com una humiliació, ja que el Govern sortit d'aquesta coalició entre sis partits presidit per Othmani redueix considerablement el poder islamista, constituint-se en un Executiu gairebé laic. Hi ha analistes especialitzats que pensen que ha existit una confabulació per reduir el poder ascendent del PJD.

La situació d'inestabilitat del país es manifesta en tres fets que poden ser determinants: El possible problema polític que sorgeixi després de la humiliació a la qual s'ha vist sotmès el PJD pel rei, afegida a la dificultat del Govern Othmani en coalició amb sis formacions ; la influència creixent de Justícia i Caritat en la política social del país, particularment en el conflicte al Rif, després de diversos mesos de mobilitzacions i disturbis; i la corrupció crònica generalitzada a l'Administració, amb escàndols polítics i religiosos que va tenir clara evidència en les últimes eleccions legislatives d'octubre de 2016, que alimenta el possible conflicte social.

Les relacions amb el Marroc són prioritàries no només pels motius polítics esmentats al principi, sinó per motius de seguretat, ja que és un aliat imprescindible per a la lluita contra el gihadisme, precisament ara que sembla que es fan forts al Sahel, zona de possible concentració de desplaçats procedents del Califat perdut a l'Iraq i Síria.