La meva filla de disset anys va anar ahir a manifestar-se. A casa no ens estem de res, i hi va anar amb tot l'uniforme, només faltaria que la mare envejosa d'alguna amiga anés després murmurant que la meva nena no duia tot el pack, hi ha mares que són autèntics escurçons. Feia goig veure l' Elena sortir de casa, amb la seva estelada lligada a l'esquena, la seva senyera pintada a la galta, i a l'altra galta un dibuix fet amb purpurina, que ves a saber què significa però es veu que és la darrera moda en manifestacions. No és perquè sigui la meva filla, però és la que anava més guapa i ben equipada. No com aquella seva amiga, no em facin dir el nom, que molt cridar consignes, però no renta la bandera des de la Diada. En fi, aquella família sempre ha sigut molt d'aparentar, però a l'hora de la veritat, ja veus, uns pobrics. L'Elena no, l'Elena duia el mateix uniforme amb el què va a veure el futbol, només canviant els colors de la bandera i de la cara. El futbol li interessa tant com la revolució, o sigui gens, però ves, així està amb les amigues. Només acabar, va anar al Sephora a comprar un perfum i al Pinky a comprar unes calces, i au, cap a casa a dinar. La revolució ja estava feta.

Als catalans, que no hem sigut mai capaços de lluitar per res, enviar les filles adolescents a cridar al carrer és l'acte més heroic que farem en la nostra vida. Elles queden contentes perquè, coses de l'edat, es creuen els polítics de TV3 i pensen que estan fent una revolució. I els pares quedem tranquils, sabent que estan en tot moment vigilades per la policia i que no els passarà res. No com quan surt de nit, que estic amb l'ai al cor fins que no sento que obre la porta. A vegades ni la sento, i no perquè sigui sigil·losa, sinó perquè jo també he sortit i encara no he tornat. Hi hauria d'haver revolucions cada cap de setmana, nocturnes a poder ser, així sabríem que les nostres nenes estan segures.

A l'hora de dinar, feta ja la feina, l'Elena feia proselitisme. No amb mi, amb el seu avi i el seu germà de set anys. A l'avi, que no pensa anar a votar, li demanava que votés per ella. Va aconseguir com a única resposta un «cagumdéu» que va interpretar encertadament com a negativa i com a invitació a no insistir. No és perquè sigui filla meva però perspicaç, ho és. A l' Ernest, el petit, li va voler explicar què significa el referèndum, i semblava que anava per bon camí fins que li va dir que era per deixar de ser espanyols.

-Però jo vull ser espanyol! M'agrada la Roja!

Tampoc no va insistir, no sé si he dit que la nena ens ha sortit perspicaç.

El cas és que el que havia de ser primer una revolució, després un referèndum i finalment una votació, s'ha acabat convertint en simple tossuderia d'uns i altres. Per-collons-que-no-votareu contra per-collons-que-votarem. I res més que això. El resultat ja no importa, de fet mai no ha importat, és només poder dir que hem fet una cosa que ens han intentat prohibir. Amb això ja en fem prou. Als catalans ens costa tan poc ser feliços... Com a la meva filla. Que no és per repetir-me, però era la més guapa de tota la revolució.