Le manifestacions per la independència, a manifestacions demanant que surtin de la presó els exconsellers. De celebrar com un triomf el naixement d'una república, a celebrar com un triomf que un jutge belga imposi mesures cautelars a en Puigdemont i no presó provisional. De vagues per aconseguir un nou país, a vagues per tirar enrere el 155 o perquè Europa s'adoni que existim o per qualsevol altra qüestió que se m'escapa, menor en tot cas. Realpolitik, se'n diu.

És la realpolitik la que ens ha dut, cinc anys després, a mobilitzar-nos per veure si així aconseguim estar com estàvem fa cinc anys. Un poble curiós, el català.

El periodista es lleva en la jornada de vaga i es troba el seu fill de set anys al sofà, mirant la tele.

-Avui no val la pena anar a col·le, ens van dir que no faríem classe, explica sense treure els ulls d'en Caillou, a la pantalla.

El periodista s'estalvia dir adeu a qui té ulls només per al nen calb de Clan TV i baixa al bar de sota a casa a fer un cafè. Obert.

-Vaga, jo? Ja ho vaig dir quan la volien fer de deu dies. Si em paguen 400 euros per cada dia que tanqui, els dic: apunta'm tres mesos.

Els propietaris de bar tenen un pragmatisme barrejat amb saviesa, producte segurament d'haver de seguir la veta a clients de tot tipus, que no es troba en altres professions. En la política, en la que menys. Així que el periodista canvia de bar i de barri. Bar Cuéllar. Vila-roja. En una taula de la terrassa, la plana major del PP gironí. Treballant, o així ho indiquen els papers estesos damunt la taula. El cas és que el Cuéllar està obert.

-Hi havia rumors que vindrien a dir-nos que tanquéssim, però no ha vingut ningú- explica l' Antonio, el propietari. El periodista té la impressió que la frase ha estat pronunciada amb certa decepció per l'absència de piquet. El periodista aprofita per demanar que si en algun moment d'aquest dia o de qualsevol altre reben la visita de piquet o similar, no deixin d'avisar-lo i li guardin cadira a primera fila.

Piquets que al centre de Girona, en ple Eixample, no són necessaris. No només perquè tot està obert excepte -només faltaria- el supermercat d'una cadena propietat d'un exsenador convergent. No són necessaris els piquets, sobretot, perquè la revolució dels somriures ha aconseguit que tothom sigui piquet, sense necessitat de passar cap curs de capacitació. Un èxit. Segons explica una perruquera de la zona, avui tancaran abans perquè durant tot el dia entra gent a la perruqueria a increpar-los.

-Us diuen que tanqueu?

-Que tanquem? Entren aquí, ens diuen fills de puta i marxen. I a les botigues del voltant, igual.

El periodista suposa que «fills de puta» és pronunciat amb un somriure a la boca. Això és sagrat, en la revolució dels somriures. Aquest estat d'ànim tan encrespat és cosa dels nervis, els darrers dies la gent està molt nerviosa. És natural. A Girona mateix, hi ha convocada una concentració a les 12 davant la Generalitat, i una altra a les 6 davant l'Ajuntament. Això significa partir el dia. Si en fessin una a les 12 i l'altra a la 1 del migdia, seria més còmode per a tothom, en acabar una vas a l'altra i encara pots dedicar el dia a anar de compres, a la perruqueria, a passar la revisió del cotxe o a fer una excursió a Rocacorba. I havent fet país, que és el que toca. Amb una a les 12 i l'altra a les 6, un no té temps de res, no t'has tret al migdia l'estelada del coll i el llacet groc de la solapa, que ja estàs quedant per whatsapp per a la mani de la tarda. Un no viure. L'organització, un zero. L'únic encert ha sigut canviar la tradicional visita de cada vaga a l'Hipercor per obligar-lo a tancar portes, per una invasió de les vies de l'AVE. La gent agraeix la proximitat, quan es tracta d'obligar algú a fer vaga.

El periodista acaba la jornada sense tenir clar el motiu de la vaga, només té clar que ja no és per la independència, una cosa que queda tan llunyana que ningú recorda. El periodista evoca amb no poca nostàlgia els crits un dia cèlebres i avui anacrònics de «In-inde-independència» que ja es perden en la memòria, substituïts més tard per un més modest «votarem, votarem» també pràcticament oblidat, i convertits finalment en un humil «llibertat, llibertat». És època de rebaixes. O de realpolitik.