ARoses poden estar tranquils, el Govern Zapatero està aplicant una política econòmica que beneficia les poblacions costaneres. ZP ha decidit donar suport al turisme. No podia ser de cap més altra manera un cop ensorrada la construcció infinita. Només faltaria una enrunada del turisme! Llavors pla! La solució que han triat els assessors del Govern és enginyosa. Es tracta de provocar una devaluació controlada i gradual de la moneda. És l'única manera de mantenir la competitivitat.
Això era fàcil de fer quan teníem moneda pròpia, ara que gaudim de l'euro ha calgut recórrer a una fórmula agosarada: reforçar la deflació, és a dir prendre mesures, sense confessar-ho obertament, que frenin la pujada de preus. D'aquesta manera, els turistes l'any vinent trobaran unes ofertes prou atractives. És clar que aquesta decisió comporta la frenada dels salaris, si aquests pugen llavors tothom diria que els sindicats han provocat inflació, cosa que impediria la recuperació d'un sector tan decisiu per a la nostra economia.... El país no s'ho pot pas permetre, evidentment. Tan és així que inclús els ecologistes del país estan contra totes les tecnologies noves que generen energia però espatllen el paisatge, considerat aquest darrer com un valor bàsic per al manteniment del sector esmentat: parlo dels molins que semblen la torre Eiffel i fan nosa a les fotos dels turistes. No descobrim res de nou: les decisions polítiques en beneficien uns i en perjudiquen d'altres. Els polítics tots són iguals però les polítiques no. Les polítiques podrien anar encaminades a promoure canvis estructurals, reconversions, sostenibilitats... Massa feina, molt d'esforç per trencar inèrcies centenàries. Potser fóra possible en una Catalunya independent! Potser sí, potser no. A un servidor, aquest argument li sembla més convincent que el de la llengua i la cultura. En tot cas, la cultura l'hauríem d'entendre més enllà del doblatge de les pel·lis a la llengua del Bertrana. En un estat propi ens caldria assumir que no acceptem la cultura valenciana de Costes i Camps... Els del referèndum farien bé a demanar signatures per a una nova obertura en el país: que el cas Millet ens obri la porta a demostrar que construïm la diferència de fons i no pas de forma: que algú descobrís el pastís. Si així fos poc caldrien referèndums, les coses caurien pel seu propi pes.
