Durant la segona meitat del segle XX i més intensament a partir de la dècada de 1980 va començar a sorgir una preocupació poc manifesta fins aleshores relacionada amb el medi ambient. Aquesta va anar acompanyada d'una certa "moda ecològica" i de la popularització del desenvolupament sostenible. En paral·lel, l'activitat turística es trobava en un moment marcat per l'abundant competència, la qual va ressaltar la necessitat de buscar nínxols de mercat i diferenciar-se respecte a la resta. La suma d'aquestes dues conjuntures va donar lloc a un producte que ha crescut molt durant les tres últimes dècades: el turisme rural.
L'Alt Empordà és la comarca catalana que actualment ofereix més allotjaments de turisme rural. Segons les últimes dades publicades per l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), el 2011 eren 142. A la demarcació de Girona la segueixen la Garrotxa, amb un total de 122 cases i masies i el Ripollès, amb 109. Des de l'any 2000, les cases de pagès o de poble destinades al turisme rural s'han quadruplicat a l'amplia majoria de comarques gironines. En un principi, aquesta oferta turística es va plantejar com una font d'ingressos complementària per agricultors i ramaders -ja fa temps que els guanys generats per la pagesia van començar a minvar-. No obstant això, el fet que des de diferents sectors es veiés el turisme rural com un possible negoci rendible l'ha convertit en un sector en continua expansió. Fins i tot el turisme de luxe ha arribat al que anys enrere havien estat masos dedicats a la pagesia: no és gaire descabellat pensar que ara mateix, en algunes cases de turisme rural, es pot trobar un jacuzzi al lloc exacte on els primers propietaris hi havien tingut els corrals dels animals.
Aquesta situació no es veu amb bons ulls per alguns propietaris i alhora pagesos: "Potser ens estem passant de voltes fent segons què a les cases. El turisme rural hauria de ser un complement a l'activitat agrària, però hi ha gent que n'ha volgut fer un negoci per viure'n única i exclusivament", critica Josep Fort, propietari de les cases La Quintana i La Canova ubicades a Sant Miquel de Campmajor (Pla de l'Estany). Durant molt temps, ell va combinar l'ofici de granger amb la gestió de dues cases de turisme rural. La primera la va obrir el 1992.
El "boom" de la ruralitat
Durant els últims 15 anys, el turisme rural ha vist créixer la demanda, però sobretot l'oferta. Segons l'Idescat, el 2011 hi havia 667 establiments de turisme rural a la demarcació de Girona, els quals ofertaven un total de 5.462 places. L'auge d'aquest segment de l'oferta turística ve d'enrere. Ramón Corominas, president de l'Associació Turisme Rural Girona i propietari de la casa Can Cufí de Serinyà, calcula que el veritable "boom" es va produir entre el 1998 i el 2003. Les dades li donen la raó: el 2000 tan sols hi havia 180 establiments repartits entre les 8 comarques gironines, tres anys més tard la xifra s'havia duplicat i Girona ja estava al capdavant de les províncies catalanes pel que feia a oferta de cases de turisme rural.
Ja aleshores la normativa era estricta i establia límits per evitar que de qualsevol allotjament turístic apartat de les grans ciutats se'n pogués fer una casa de turisme rural. Així, la llei -la qual està previst que variï lleugerament abans de finals d'any- estableix que per ser considerat allotjament de turisme rural l'edifici ha de datar d'abans del 1950 i ha d'estar en un municipi de menys de 1.000 habitants. Al mateix temps, la normativa limita el nombre de places que pot oferir un mateix titular per tal de preservar el que es considera un dels actius més valuosos d'aquest segment de l'oferta turística: el tracte personalitzat entre hostes i propietaris de la finca. És precisament aquest factor, sumat a les característiques de l'entorn, el que ha fet que el turisme rural hagi tingut tan bona acollida: "És un turisme al qual la gent s'ha anat bolcant", assegura Ramón Corominas, qui afegeix que el perfil d'hoste dominant són les famílies catalanes. "En una casa de turisme rural els nens i nenes tenen la llibertat de corre pel pati o pels carrers del poble sense que els pares hagin de patir", subratlla el president de l'associació. Josep Fort apunta en la mateixa direcció: "La gent que ve a casa busca uns dies de descans, natura i tranquil·litat".
Segons indiquen les dades de l'Idescat i corroboren els qui formen part del sector, l'esclat de la crisi no ha aturat el creixement d'aquest segment de l'oferta turística, si bé l'ha alentit. Partint de les dades referents al 2011 es pot comprovar que només una comarca gironina, el Pla de l'Estany, ha perdut establiments; dos concretament. La resta de comarques han seguit creixent en oferta encapçalades per l'Alt Empordà i la Cerdanya, on s'han obert 24 i 21 nous establiments respectivament des del 2008.
Una moda passatgera?
Ramón Corominas veu amb optimisme el futur del sector, si bé puntualitza que, com tot, actualment no està passant pel seu millor moment: "Jo crec que ens en sortirem perquè moltes de les inversions que es van fer en la restauració i habilitació de les cases ja estan amortitzades". Josep Fort assenyala que la baixada de la taxa d'ocupació no només s'ha d'atribuir a la crisi sinó que l'augment de l'oferta també hi ha tingut molt a veure: "Si l'oferta augmenta més que la demanda, l'ocupació de les places per força acaba sent més baixa".
Segons informava a principis de mes l'Associació Turisme Rural de Girona, el juliol l'ocupació havia oscil·lat entre el 70% i el 40%, en funció de les comarques. Les màximes ocupacions es van registrar a l'Alt Empordà, el Baix Empordà i la Selva. A la part baixa de la balança s'hi van situar les comarques pirinenques: Cerdanya i Ripollès. A les comarques d'interior (Gironès, Pla de l'Estany i la Garrotxa) l'ocupació va estar al voltant del 60%. "Aquest any ens han anul·lat algunes reserves de tres setmanes ben bé a últim moment", lamenta Fort qui afegeix que una tendència cada vegada més generalitzada és la de reservar amb molt poca antelació i per estades molt més curtes.
Les xifres anuals d'ocupació per plaça són inferiors que temps enrere, fet que des de l'Associació Turisme Rural Girona s'atribueix a la crisi i de cap manera creuen que es pugui parlar d'un esgotament del producte ni que s'estigui registrant cap canvi de preferències entre els turistes: "No crec que el turisme rural pugui ser una moda passatgera. Les famílies [client principal del sector] existiran sempre i moltes d'elles s'estimen més anar a turisme rural que a hotels perquè la llibertat que confereix estar a poble és molt atractiva". Fort és molt més contundent en aquest sentit. La seva experiència li diu que és "impossible" que el turisme rural deixi de cridar l'atenció, com a mínim, d'aquells qui ja l'han tastat: "Tinc clients per als quals la casa és com una segona residència però sense la necessitat d'estar pendents de netejar o de pagar els impostos".
