SISTEMA DE SALUT DE CATALUNYA; RESPOSTES 2015-2020

Abans d'exposar algunes propostes per acordar políticament amb professionals, ciutadans i agents del sector salut, voldria reiterar els arguments que vaig exposar a la Comissió de Salut passada per no sumar-me a la "plantada" de cinc grups parlamentaris (PP, PSC, ICV-EUiA, Ciutadans i les CUP) al conseller Boi Ruíz.

Personalment estic convençuda que no podem desaprofitar cap minut per exercir allò intrínsec del "Parlament", el control del govern i la proposta, per més lluny que estiguis de l'Executiu. Ara, més que mai, agraeixo segons o minuts d'intervenció com a diputada no adscrita.

Hi ha qui ha opinat que la meva posició clara a favor que Catalunya exerceixi de subjecte polític, la meva adhesió al sobiranisme és el preu del meu silenci o de la meva no crítica. Les actes del Parlament donen testimoni dels meus posicionaments, que no canvien en els temes substantius de salut. Per coherència i responsabilitat, ja que estem davant d'una "crisi de confiança" política que no dels ciutadans al sistema ni als professionals, considero que cal construir consensos, des de la crítica i el pluralisme. Per a mi, l'eix nacional i social són indestriables; res tindria sentit si no treballem per un estat social. Com deia Renam, "la nació és el plebiscit quotidià dels ciutadans". I calen dades, rigor, profunditat en els debats i grans dosis de deliberació participativa en les anàlisis i en les propostes per construir futur, constatant la fragilitat i les alertes del present.

Les dades sanitàries comparatives de Catalunya en el món ens permeten afirmar que en esperança de vida, en mortalitat perinatal i infantil, en mortalitat de malaltia circulatòria (infart i ictus, especialment), en càncer, en accidents de circulació, en el control de la tuberculosi, en trasplantaments, en accessibilitat en malaltia urgent i greu,... Catalunya està entre el grup dels 10 països amb millors resultats mundials i per tota la població.

Per contra, tenim una despesa sanitària pública un punt de PIB per sota de la mitjana espanyola i europea (despesa sanitària pública de Catalunya-OCDE, PIB total, pública/privada - 2002: 7.2-4.7/2.5; 2010: 8.5-5.9/2.6; 2012: 8-5.2 / 2.8; Espanya 2012: 9.2-6.7/2.5; UE 2012: 9.2-6.5/2.7) i una pèrdua de pressupost públic gairebé del 20% efectiu en els darrers cinc anys amb efectes sobre el nombre de professionals, els salaris i especialment sobre l'accessibilitat al sistema, les llistes d'espera quirúrgiques o diagnòstiques.

I en paral·lel, la crisi, l'alt atur i precarietat laboral fa créixer els determinants socials amb efectes sobre la salut, en la infància, en la salut mental i en les malalties cròniques, primordialment.

Aquest podria ser el diagnòstic compartit però l'efectiu és trobar propostes eficaces i possibles, respostes a curt i a mitjà termini.

Primer, indispensable per poder construir un acord majoritari, és establir un compromís 2015-2020 de créixer en un pressupost plurianual un punt del PIB en despesa sanitària pública per equiparar-nos a la mitjana dels països UE. Aquest increment permetrà dissipar dubtes de si es vol potenciar la solució per la via pública o la privada. Ens obligarà a revisar on van els increments i amb quina avaluació de guanys en salut, en qualitat, equitat i eficiència. Generarà ocupació de proximitat deslocalitzable i activitat econòmica directa, indirecta (cal recordar que gairebé el 40% del pressupost sanitari permet comprar béns a empreses vinculades, a pimes i a grans empreses) i permetria consolidar un model de recerca i innovació en salut consistent. A més, afegir Salut a altres vectors econòmics clau per Catalunya suma valor, agroalimentari, turisme, indústria, cultura,...

Segon, cal acordar les reformes que el sistema necessita. La Salut Pública esdevindrà la gran prioritat al costat d'un enfoc del sistema en els temes sociosanitaris (desigualtats socials i envelliment). La promoció i la protecció de la salut junt amb la prevenció, el diagnòstic precoç i la integració dels serveis socials i sanitaris seran la mirada constant del sistema.

Obliga, doncs, a dotar d'instruments i de capacitat de resolució a l'atenció primària i comunitària. Cal refer el binomi polític: Departament de Salut-municipis. Només la descentralització, el treball conjunt ajuntaments i Generalitat i l'aposta de pressupostos de base territorial permeten ser eficaços i equitatius. Aquest és el model escandinau o canadenc. Cal, per descentralitzar, desconcentrar i donar autonomia als centres i als professionals tenir autoritat política central forta en planificació estratègica, en avaluació, rendiment de comptes, i una asseguradora pública universal (Servei Català de la Salut) que assigni recursos amb transparència.

L'Agència d'Avaluació i Qualitat serà, amb criteris tècnics independents, el contrast dels resultats.

En gestió, podem acordar que la xarxa d'atenció primària i salut mental ha de blindar-se només en mans d'empreses públiques i entitats del sector sense ànim de lucre o de professionals.

Ens urgeix acordar el paper del sector privat assegurador (de salut, mutualista o no, de pensions, de dependència), del paper del proveïdor privat i de l'activitat privada en el sector públic.

Vaig proposar en relació amb el Consorci de Lleida, al Big Data-VISC+ i al Barna clínic de portar el debat entorn a la descentralització, autonomia de gestió i paper sector privat.

Tercer, s'ha de buscar acord amb els professionals i els ciutadans. Cal obrir el debat per disposar d'un Marc comú del sector sanitari públic que reculli els models contractuals, retributius, de participació, d'autonomia dels professionals i acord específic per a metges i rol d'infermeria.

Amb els ciutadans, nou contracte social que els garanteixi la qualitat i equitat, l'accessibilitat i resolució en terminis coneguts, la participació, la transparència i el coneixement dels resultats. L'empoderament de les persones per ser el seu propi agent de salut, de la família i de l'entorn són el més important fins i tot minimitzant els efectes de la precarietat social.

En moments difícils, en les crisis de confiança, des de l'orgull d'un sistema sanitari a Catalunya, cal decidir. Som hereus d'un antic llegat forjat durant tot el S XX. De la Mancomunitat a la Segona República, del govern Tarradellas-Espasa, a la Llei general de Sanitat (Ernest Lluch); de la Llei d'Ordenació Sanitària de Catalunya del 1990, a la Llei de l'ICS del 2007 i de la Llei de Salut Pública del 2009. Ara, 25 anys després d'aquell 1990 construirem les bases per un acord majoritari per la nova Llei de Salut de Catalunya per la propera legislatura, i les respostes reformistes 2015-2020.