Un una societat líquida com és la nostra, sempre en disposició d'oblidar fins i tot allò més recent, en la qual les noves generacions es troben en actitud de substituir les antigues en tots els ordres, començant per l'edifici polític construït a partir de la Constitució Española de 1978 i acabant pel sistema econòmic imperant de rel liberal intensiva, la data del 18 de novembre de 1976 no els diu res. En el temps, els queda com els reis godes a nosaltres, absolutament llunyana. Però per a tots aquells que, d'una manera o altra, vam ser en el canvi de règim, no podem ignorar aquella única televisió, en blanc i negre, TVE, retransmetent el plenari de las Cortes Españolas que acabaria aprovant la Llei de la Reforma Política, la darrera de les lleis fonamentals del franquisme o corpus constitucional d'aquella època, a la qual posaria fi.

Arias Navarro, nomenat cap del govern en vida de Francisco Franco, s'havia convertit en una nosa a treure del damunt de la taula pel jove rei Joan Carles I. El monarca, nascut a l'exili i format en l'exili, excepció feta de l'etapa espanyola que el portaria a ser designat Príncep d'Espanya i futur successor del dictador a títol de rei, si alguna cosa havia interioritzat és que les monarquies, per subsistir, s'havien d'apartar del fer política diari usant governs instrumentals i retornar tota la sobirania al poble per ser només representació màxima d'aquest. En ser-li, l'Arias Navarro, més un destorb que no pas un col·laborador eficient en el pas de la «dictablanda» d'aleshores a la democràcia, se'l va treure del damunt i ?maniobrà perquè el Consell del Regne li donés tres noms per ser nomenat president del govern un d'ells. Per aconseguir-ho, encarregà a Torcuato Fernández Miranda, un dels seus preceptors de confiança, aleshores president de las Cortes ?Españolas i del Consejo de Reino, que maniobrés amb la finalitat que en la terna figurés Adolfo Suárez. Després d'una sessió maratoniana en la qual en Fernández Miranda no va fer cas de les nombroses peticions de descans que li arribaven, va dir allò que estava en condicions d'oferir al rei el que aquest li havia demanat. Enigmàtic i eufemístic, però cert.

L'Adolfo Suárez i en Fernández Miranda en primeríssimes persones varen dissenyar, conjuntament amb en Joan Carles, el pont a bastir sense que els seus fonaments trenquessin cap vaixella de porcellana de les moltes existents. De la «llei a la llei», com va dir Torcuato, gran jurista, aprofitant alguna finestra legal mal tancada, varen preparar el projecte de Llei per a la Reforma Política emprant els procediments d'esmena o de reforma de las Lleis Fonamentals del Regne i del Principis Fonamentals del Movimiento. Varen encarregar a Miguel Primo de Rivera y Urquijo la defensa del projecte legislatiu i a Fernando Suárez la ponència informativa del mateix. Tot i que el text era meridianament clar de futur, una ruptura assenyada, els procuradors res no varen sospitar, excepció de pocs, sobre la fi d'una època i el començament d'una de nova obertament contrària a la que representaven.

El text enviat pel Consell de Ministres, finalitzat el debat, fou sotmès a votació a les 21.35 hores del 18 de novembre de 1976, a poques hores del primer aniversari de la mort d'en Franco, succeïda el dia 20 de novembre de 1975, amb el resultat de 425 vots a favor, 59 en contra i 13 abstencions. Aquesta votació i la consegüent aprovació de la llei es coneix per «l'harakiri de les Corts franquistes», atès que la majoria creia haver votat a favor de la seva continuïtat quan la veritat fou que, excepció uns molt pocs, la immensa majoria ja no trepitjarien mai més la moqueta del Palau dels lleons a la porta. Fou l'autoimmolació de la classe política llavors dominant a Espanya. Vist com va anar, no nego que aquell sacrifici irreflexiu té avui quelcom de poètic en els meus ulls.

No sé per què veient per televisió, ara en color, els aplaudiments a la conferència dictada per Artur Mas a Molins de Rei, la candidatura encapçalada per un comunista postmodern, seguit per dues senyores, la primera ex-ERC i la segona ex-PSUC, líders en rauxa, amb el president de la Generalitat «empaquetat» tenint al seu darrere Oriol Junqueras, i la convenció de CDC del passat cap de setmana beneint-ho, vaig evocar aquelles imatges del plenari de las Cortes Españolas en les quals els procuradors també aplaudiren en el que fou el seu propi auto-acomiadament com a polítics en actiu amb dissolució inclosa del Movimiento. Diuen que el passat sempre ?torna, com el carter, ni que sigui disfressat.