Què es pot dir davant de la mort , sobretot quan parlem d'una mort injusta, prematura i cruel ? Si sempre ho és, d'injusta, la de la Natàlia encara ho és més. La mort forma part de la vida, és cert, però és difícil encarar-la amb serenitat i encara menys quan interromp als 55 anys una vida que ens podria haver donat encara molts fruits. La desaparició de la Natàlia causa, com totes les morts, un intens dolor en els cercles familiars i íntims, però també nega al conjunt de la societat la contribució al bé públic per al qual va treballar tota la vida, des de la cultura, la docència i la política, que són tres expressions genuïnament humanes, que ens defineixen com a persones i com a societat.

La Natàlia va ser una dona de compromisos ferms, que els va saber defensar quan el vent de l'opinió general era favorable, però també amb el vent en contra. Fins i tot m'atreviria a dir que tenia un cert gust per nedar a contracorrent. Es pot constatar en els centenars d'articles que va escriure o a les tertúlies periodístiques en les quals va participar habitualment: assumia el risc de pensar diferent i procurava fugir dels tòpics dominants i fer reflexionar, si calia amb un punt de provocació.

Tenia una elevada concepció de la política com a eina imprescindible per a l'organització social i per a la recerca, no només de la convivència, sinó també del benestar comú, de la justícia i la solidaritat. Amb quina il·lusió va anar a votar el passat 9 de novembre i com ha seguit i viscut tot el procés del ?nostre País i amb quina il·lusió de ben segur hauria anat a votar el 27 de setembre. La Natàlia acostumava a definir-se com a dona amb totes les connotacions i reivindicacions implícites que comporta el terme.

Es considerava també catòlica, catalanista i liberal. Efectivament, va ser sempre una dona de conviccions religioses i, al llarg dels mesos de malaltia, va trobar en la seva fe tot el consol i l'esperança -que va alimentar fins al darrer moment- de recuperar-se i tornar al seu lloc de treball, al despatx de direcció de la Casa de Cultura de Girona, tot i que malauradament no ha estat possible.

Quan es definia com a liberal -com a bona professora que també va ser- no deixava passar mai l'oportunitat de remarcar que utilitzava el terme en el sentit clàssic. Era, doncs, una liberal a l'antiga, que creia en la corresponsabilitat dels ciutadans, en el respecte a la llibertat d'idees i costums, i en el convenciment que l'esforç individual de ser creador de riquesa col·lectiva i contribuir a assolir el màxim bé per al màxim nombre de ciutadans possible.

Les seves passions van ser -a banda de la política- la literatura, el cinema i el periodisme. El seu compromís social i les altes responsabilitats que va assumir -Coordinadora Territorial del Departament de Cultura a Girona, regidora a l'Ajuntament de Girona, directora de la Filmoteca de Catalunya, cap del Gabinet del Conseller de Cultura de la Generalitat i fins avui directora de la Casa de Cultura, potser van restar dedicació a la creació literària, tot i que deixa una obra remarcable que reuneix narrativa, novel·la, assaig, teatre i articulisme.

La memòria és l'única ofrena que podem fer a les persones estimades quan ens deixen. De la Natàlia ens en queda el record del seu treball per la comunitat, del seu compromís amb el País, els seus llibres i el seu gust per la conversa i les anècdotes que sempre trobava l'oportunitat d'explicar. Així voldria recordar-la: apassionada, compromesa, amb aquella rialla i ironia inesgotable i franca que tant trobarem a faltar.

Natàlia, moltes gràcies per la teva manera de fer i ser. Cada vegada que entri a la Casa de Cultura serà molt difícil que no em vinguin a la memòria totes les converses que vàrem tenir per fer realitat tots els projectes que tenies pensats per a la Casa de Cultura i que en molt bona part vares poder realitzar.