Margallo, aquest home

Per ordre de temps i intensitat en la conversa, durant aquests quatre anys de tracte assidu amb el ministre d'Afers Exteriors del Regne d'Espanya he parlat de Catalunya, de coses picants i frívoles i de política internacional. José Manuel García-Margallo Marfil (Madrid, 14 d'agost de 1944) és el ministre que més temps ha dedicat a Catalunya durant aquests anys crepusculars de l'anomenat Estat autonòmic. Des de la tribuna del Congrés algun cop li he dit que era el ministre per Catalunya com en el Gabinet del Regne Unit existeix el ministre per Escòcia. Quan feia números per ser ministre del seu amic Mariano Rajoy estava convençut que seria el vicepresident econòmic del govern espanyol i ja tenia escrita una proposta de finançament autonòmic i una proposta de reforma constitucional. Un cap en tanta ebullició que tendeix a una dispersió colossal. Avui per avui, és difícil saber quin és el seu llegat principal com a ministre d'Afers Exteriors perquè tendeix a la perdigonada i a ficar el nas en els assumptes propis i aliens. A l'agost, durant el Ple per donar llum verd al crèdit extraordinari pel tercer rescat a Grècia, es va acostar a la bancada del grup català i va encetar animada conversa amb els meus dos companys d'escó, Pere Macias i Carles Campuzano, i amb mi mateix. Els meus companys, menys habituats al volcànic ministre, van quedar aclaparats amb afirmacions contundents com "os vamos a aplicar el articulo 155 (de la Constitución) a trocitos". L'article referit a la suspensió dels poders de l'autonomia política. I al cap d'una setmana es presentava la proposició de llei de modificació de la llei del Tribunal Constitucional, que és una llei ad personam escrita tot pensant a suspendre un electe de nom Artur Mas. "Os vamos a aplicar el articulo 155 a trocitos...", això és el que han fet tota la legislatura.

Les urnes de cartró

Era l'últim dijous de ple del mes de desembre de l'any passat, aquell vespre em quedava a dormir a Madrid perquè divendres tenia encara altres obligacions. Un amic culte i amb un peu a la universitat i un altre a la política em va insistir molt que anés a un sopar lleuger a peu dret a casa seva, amb amics tots de fora de la política. Francament, va ser agradable i em va desemboirar de tanta política autoreferencial. Un cop allí, em va avisar que potser al final de la vetllada apareixeria el ministre d'Afers Exteriors. Quina mandra abandonar aquell fantàstic món BoBo que em feia pensar en l'ambient de la pel·lícula La Grande Bellezza per tornar al nice to meet you... institucional. L'home va aparèixer ja tocades les onze. Li va fer molta gràcia presentar-me a la seva esposa com "el nacionalista catalán al que meto caña en el Parlamento". Estava parlador i em va portar a un sofà a parlar de Catalunya, una vegada més, el tema principal de les nostres converses. L'home tenia resistència perquè la conversa es va desenvolupar amb tres copes per la seva banda i un gintònic i dues tòniques amb aparença de gintònic per la meva. La consulta del 9-N de 2014 encara era molt recent. Em va donar molts detalls de com el Govern de l'Estat havia estat a sobre (amb tots els mitjans) de la preparació de la consulta. Em va dir que ell era partidari -així ho havia defensat en el Consell de Ministres- de requisar les urnes de cartró molt pocs dies abans de la consulta. Però em va deixar anar: "Sois unos retorcidos maquiavélicos porque teníais las urnas en un centro de disminuidos psíquicos de Lérida y la foto de la Policia Nacional entrando en un centro de disminuidos era muy fuerte". Escoltava un ministre d'un país democràtic defensant la requisa d'unes urnes de cartró sense ordre judicial. Margallo, l'home dedicat a Catalunya insistentment. Per això, des de fa anys està constituït un comitè de seguiment de les actuacions del Govern de la Generalitat a l'estranger i dels contactes que mantenim els electes. Una diplomàtica, María Bassols Delgado, està al Gabinet del ministre només dedicada a aquest assumpte i enviant constantment instruccions a les ambaixades espanyoles, especialment a Europa. Les reunions dels divendres es diuen "comisión Barretina", així són convocades per correu electrònic i telèfon, i tenen per objectiu "poner puertas al campo" per utilitzar expressió castellana. Tot i que això és impossible, hi ha maneres de fer algun dany. Aquest va ser el cas del vot dels catalans a l'exterior per les eleccions del 27-S.

Vots que no arriben

La legislació del vot dels residents a l'estranger d'abans del 2010 era mancada de tot tipus de garanties. Votaven més centenaris a l'Argentina que a l'Estat. Els morts no eren donats de baixa del cens consular i continuaven rebent les paperetes de vot i fills i néts votaven en homenatge dels seus progenitors. Vam canviar la llei per un sistema que vam votar favorablement -en el marc d'una reforma molt més àmplia de la llei electoral- però no va caler gaire temps per veure que el nou sistema era massa complicat i, sobretot, que els diplomàtics hi posaven molt poca passió. Per això vam donar suport a la proposició de llei del parlament de Galícia per canviar l'article 75 vigent de la llei electoral. El PP ha deixat morir la reforma prorrogant setmana a setmana el termini d'esmenes durant més de tres anys. Un escàndol. El millor sistema és el vot electrònic per un col·lectiu relativament reduït i on s'ha d'experimentar amb aquest sistema. La qüestió és que 196.065 catalans residents a l'estranger tenien dret a vot el 27-S. Van demanar votar 21.771 i van poder-ho fer 14.781. Així doncs, 6.990 persones que volien votar no van poder. El dret al vot és un dret fonamental. La negligència i indolència premeditada del servei consular hi va fer molt. La majoria de paperetes de votació no van arribar a temps (els vots a Dubai i Lima van arribar aquesta setmana), els serveis consulars de Londres i Santiago de Xile van desinformar dient que l'agost no era un mes vàlid. Diversos consolats estaven tancats els primers dies de votació presencial. El remitent imprès del consolat de Roma era la direcció de Roma però amb la ciutat i el codi postal de Milà (quina mala llet!). Es van perdre tots els vots de catalans inscrits en el consolat de Roma. Aquesta violació massiva del dret al vot que afecta 6.990 ciutadans és contrària al Conveni Europeu de Drets Humans. I arribarà a Estrasburg, n'estic segur. Tot això, denunciat en dos minuts i mig de rellotge (i per això excepcionalment llegit) va fer explotar el ministre Margallo, que em va enviar al psiquiatre. Amb gran irritació i plantant cara al president del Congrés, Jesús Posada, al final va retirar l'expressió a requeriment del meu portaveu, Pere Macias. Al cap de pocs segons va abandonar emprenyat amb si mateix l'hemicicle en la seva última intervenció de la seva vida política com a ministre davant el Parlament. Potser va notar de cop que estava fora del seu temps. Perquè igual que ningú civilitzat diu "subnormal" o "maricón", enviar algú al psiquiatre com a intent d'insult és una estigmatització de les malalties mentals com un fatalisme d'una societat amb persones que han de ser ajudades i no marginades o fetes invisibles. Tres dies abans s'havia escaigut el dia mundial de la salut mental. Margallo, gràcies de tot cor per fer sortir tants fantasmes i mostrar la cara profunda del cap de la diplomàcia espanyola.