No estic segur si a les xarxes socials s'ha criticat més els terroristes que van matar 15 persones, o els diaris que van publicar fotos de l'atemptat. Si fa no fa, hem quedat a la mateixa altura, cosa que reflecteix quina societat que estem creant. D'uns ciutadans que s'obliguen a dir «som molts i moltes» encara que soni com ungles contra una pissarra, d'ajuntaments que retiren cartells del circ si s'hi veu massa cuixa, de llistes dels llibres més venuts liderades per Paulo Coelho, d'universitaris que ja exigeixen -i aconsegueixen!- que no els siguin explicats temes massa agressius, pobrets, res més no es pot esperar. No és que estiguem creant una nova societat, i molt menys una nova societat més feliç i ponderada. Estem creant un monstre.
Monstruós seria un món en què els periodistes dimitissin de la seva feina i davant d'un atemptat sagnant es limitessin a publicar fotos d'un carrer buit, d'un gatet preciós o d'una senyora plorant, que tant podria ser familiar d'una víctima com haver fet tard a les rebaixes. Si enlloc hagués aparegut una sola imatge de l'atemptat, ningú s'hauria cregut que realment va ocórrer, per més que els que ho expliquem de paraula ens haguéssim esforçat a fer-ho creïble. Molts han criticat la ja icònica i famosa foto de David Armengou que va sortir a les portades de molts diaris -inclòs aquest-, dient que no aportava res. Ho aportava tot. I a més d'aportar-ho tot -caos, por, sorpresa, espant, solidaritat, mort-, era tan bona, estava tan ben composta, que podria haver passat per una foto preparada, com les de Robert Doisneau. No només s'havia de publicar. És que tenir-la i no posar-la a portada hauria de ser motiu d'expulsió de la professió de periodista. Com la de la nena vietnamita corrent nua, cremada pel napalm. Com la del milicià que cau ferit de mort, de Robert Capa. Com la del cadàver d' Aldo Moro al maleter d'un cotxe. Com la del general Nguyen executant a sang freda un soldat del Vietcong. Com les de jueus cadavèrics als camps de concentració. Fotos que van remoure consciències. Fotos crues. Periodisme.
El problema, sempre anem a parar allà mateix, és la nova censura, exercida ara pels ciutadans-teletubbies, amatents a qualsevol paraula ofensiva o foto no prou amorosa. L'ideal seria un món sense atemptats, sense guerres, sense sang. Però mentre tot això existeixi, el periodisme tindrà l'obligació de mostrar-ho. Qui vulgui mirar cap a un altre costat, que ho faci. Nosaltres, no.
