Segons el diccionari, s'entén per utopia «el pla o sistema ideal de govern dins el qual es concep una societat perfecta i justa en la qual tot transcorre sense conflictes i en harmonia». L'autoria del mot «utopia» s'atribueix a Thomas More, pensador, polític, teòleg, humanista, advocat i escriptor anglès, lord i canceller d' Enric VIII, que imaginà una illa dins la qual es portava a terme l'organització ideal de la societat. A l'obra escrita li donà per títol Utopia.

Però el diccionari també accepta que per utopia s'entengui «tot projecte, desig o pla ideal, atractiu i beneficiós, generalment per al conjunt de la comunitat, però que és molt improbable que es realitzi o que, en el moment de la seva formulació en termes de realitat, sigui irrealitzable».

Han dit molts pensadors que tot home i tota dona, pel simple fet d'ésser-ho, aspiren a la seva plena felicitat i que, per tant, essent així, mai no ha de renunciar a la utopia de viure en un món en pau i feliç.

Tanmateix, com digué Calderón de la Barca, els somnis, somnis són, en un intent fallit de fer baixar dels núvols de l'idealisme tots aquells, frívols o de bona fe, que construeixen la utopia que mai no s'ha donat malgrat els milers de milions d'anys de presència humana al planeta Terra i que tampoc mai no es donarà.

Una part de Catalunya, minoritària segons les tres últimes votacions realitzades, ha imposat el relat d'una utòpica independència respecte d'Espanya.

Creuen que la solució perfecta als conflictes (reals o imaginats) inherent a la convivència plural que es dona a l'Estat nascut quan la Constitució de l'any 1978 passa, sí o sí, per situar tota Catalunya a l'exterior d'Espanya; és a dir, per una secessió quimèrica atesa la legalitat legitimada del bloc constitucional integrat per aquella llei primera i per l'Estatut d'Autonomia.

Els demòcrates sabem -com ha escrit aquesta setmana l' Antoni Sitges-Serra- que això és impossible, utòpic, per tant, i que la conflictivitat social s'ha d'assumir i s'ha de canalitzar a través de les institucions polítiques que ens hem donat.

Això ja ho va deixar escrit un altre pensador, en Maquiavel, un dels pares de la teoria política moderna, l'any 1513.

La seva obra més coneguda, El Príncep, és un autèntic manual per als polítics a l'ús - egoistes, astuts, despietats o sense escrúpols, diuen alguns - que sota el lema «el fi justifica els mitjans», com ja va dir el florentí, tenen un comportament immoral, com ara la deshonestedat resguardada per la falsa veritat, la mentida, vers els seus governats o, potser millor, menats i a voltes simplement manats.

Unes lletres, la «e» i la «a» que, en aquesta era, la digital, ja no es distingeixen, però que de fet són filles de la utopia i dels seus fidels servidors, els utòpics.

Aquest segment minoritari de Catalunya que parla en nom de tots comptant amb el silenci còmplice de molts i que, sense adornar-nos, ens ha convertit en una «massa», en terminologia d' Ortega y Gasset, òbviament mancada d'intel·ligència, com ell defensava en preguntar-se si algú l'havia trobat en algun lloc del món, ens ha portar a una «lluita sense poder», com diu l'editor Fèlix Riera, perquè és tanta la confusió que ningú no veu que «l'anhelat esforç per construir un tron papal ha posat en perill la cadira autonomista on hauria d'asseure's el futur president de la Generalitat».

Ho reinterpreto a la meva manera: ha estat tanta la utopia de l'assoliment d'una República Catalana i tants els utòpics que des de la bona fe -no tinc per què malpensar- l'han enfortida, ni que sigui posant estelades o participant en concentracions, que ens hem oblidat que de poder polític en teníem, naturalment a les institucions i no pas al carrer, i que ens l'hem ventilat bescanviant-lo per una «lluita sense poder».

Ha passat el que acostuma a passar de tant en tant: Ens han posat un illuminati a la nostra vida col·lectiva i naturalment ens l'ha arruïnada.