Un dels àmbits on les arts escèniques del nostre país ha progressat més saludablement en els darrers deu o quinze anys és el dels anomenats espectacles de públic familiar, és a dir, els infantils. Avui ja són pocs els creadors d´infantils que encara creguin que explicant un conte més o menys interessant amb una veu mel·lífluament impostada ja n´hi ha prou per seduir el públic més jove, i en canvi es percep una exigència creixent en la qualitat d´aquesta mena d´espectacles en tots els seus àmbits: la història, la interpretació, la definició de l´espai escènic. És en aquest context que la recentment formada Companyia del Príncep Totilau aposta per textos d´una qualitat contrastada i indiscutible: el seu primer muntatge va ser el Sis Joans de Riba produït pel TNC, i ara han acarat un dels textos més bells, misteriosos i esmunyedissos de l´home de teatre més gran entre els grans, una obra que ha fet vessar i continua fent vessar rius de tinta entre els erudits, i que probablement encara demana un parell més de segles d´evolució social perquè la comprenguem enterament, La tempesta. Certament, La tempesta té alguns elements que la fan seductora als infants en el nivell dramàtic més bàsic, el de la història i els personatges, i per tant és un encert que una companyia s´arrisqui amb un clàssic indiscutible com ho és aquest en comptes de buscar camins més fàcils: no cal que els nens ho entenguin tot, com tampoc no ho acabem d´abastar tot els adults i això no és obstacle perquè en gaudim. Enhorabona als del Príncep Totilau, doncs, per la tria -encara que la traducció emprada, massa sovint pintoresca, no sembla que hagi estat la millor elecció.
I enhorabona també pel muntatge, que és d´una gran solvència. Segurament els dos punts forts de l´espectacle són, d´una banda, la perfecta destresa dels manipuladors de les titelles i les combinacions que fan per donar cos i veu a tots els personatges, i de l´altra banda la constitució de l´espai, que serveix magníficament als propòsits de l´obra. La taula articulada i amb rodes es pot convertir quan es vol i com es vol en els tres llocs escènics que defineix l´obra (l´espai dels nobles, el de la tríada grotesca i el de Pròsper), sempre envoltats per uns llibres que adquireixen un marcat caràcter simbòlic, i una finestra que denota l´entrada a la cova de Pròsper. La progressió de la narració funciona molt bé, i els grans interrogants que sempre planteja una posada en escena de La tempesta, la materialització de Caliban i d´Ariel, se salda positivament amb el fill de Sícorax (una mena de monstre que recorda vagament els grèmlins dolents) i de manera no tan positiva amb l´esperit aeri del mag (una mena de piolín teletúbic que no pot transmetre la meravella insondable del personatge). Es podrien matisar moltes coses aquí i allà, sobretot d´hermenèutica, però s´ha de partir de l´evidència que muntar una obra com és aquesta (i encara més per a nens), una obra que han dut a escena Leon Schiller, Giorgio Strehler, Friedo Solter, Peter Brook, Adrian Noble, Sam Mendes o Yukio Ninagawa (i que han interpretat Derek Jacobi, Daniel Evans, Ian McKellen o Vanessa Redgrave, per exemple), és una missió complicada. I el resultat és molt bo.
