El conte de l'infant Juan Manuel, que vaig explicar en aquesta columna fa una setmana, ha donat molt per parlar. Els vostres comentaris, que sempre agraeixo, es refereixen, com era de preveure, a dos temes: l'inquietant de la conducta massificada de les persones i la falta de compromís de molts amb el benestar col·lectiu (i que consti que vaig escriure "de molts" i no "de gairebé tots" en una conscient arrencada d'optimisme positivista).
D'una banda, una conducta esperable i equivalent de la majoria permet afortunadament desenvolupar eines eficaces a l'hora d'actuar sobre certes injustícies o desviaments de la societat. El dolent, d'altra banda, és que, com sempre succeeix, les eines que es poden usar per construir també serveixen per destruir; el que serveix per motivar tothom cap a les millors coses i també pot usar-se per manipular grans grups en benefici d'uns pocs.
La conducta de l'"home-massa", com se li sol dir en política, és objecte de permanent estudi i material de treball, a l'hora d'avaluar els resultats d'una mesura o plantejar una estratègia social determinada. Els qui decideixen la cosa pública actuen i legislen, massa vegades en funció d'aquest individu, hipotèticament majoritari, encara que saben, com tots, que dista molt de ser el més desitjable dels models.
Com bé assenyala Ortega y Gasset en el meravellós assaig La rebelión de las masas (publicat a principis del segle XX), l'home-massa es defineix per la sobrevaloració de les seves necessitats o desitjos i el menyspreu de les seves responsabilitats, combina una actitud d'insaciable demanda d'allò que pretén amb una absurda ingratitud cap a tot allò que ha fet possible la seva privilegiada existència. En molts aspectes, com assenyala el mateix filòsof, fa seva l'estructura immadura del nen mimat, potser perquè de moltes maneres l'home-massa és "el nen mimat de la història".
En les arrels de tal immaduresa, hi ha un creixent grau de rigidesa d'anàlisi, de miopia global, una creixent evitació d'allò experiencial, una "immediatització" de la idea del present, i sobretot una sorprenent falta de compromís amb els valors essencials amb els quals, com a individu, va ser concebut i educat.
El resultat està a la vista. Homes i dones centrant les seves vides a reclamar a d'altres la solució dels seus problemes quotidians, ajornant les coses realment importants fins que els que poden i saben resolguin "els grans assumptes".
Gairebé tots actuem com si només pretengué?s???sim que els nostres governants, dirigents comerciants, polítics i banquers (sobretot banquers) prenguin les regnes de la situació i ens portin a una millor situació que aquella en la qual, sostenim, ens han posat. No obstant això, és clar que les seves millors decisions, si decidissin i aconseguissin executar-les amb eficàcia, no seran suficients. Hauran de comptar com a mínim amb una actitud compromesa i conseqüent de cadascun de nosaltres.
Cal aprendre que, per força, haurem de ser còmplices de qualsevol dels plans que s'ofereixin com a alternativa al nostre present, tant com hem d'assumir-nos, inevitablement, responsables del nostre futur i del d'aquells que ens segueixen.
Fa molts anys, mentre jo feia la meva especialitat com a metge psicoterapeuta, va arribar a l'Argentina un famós psiquiatra nord-mericà, Jay Carson. Venia a parlar-nos (mental) del tractament de l'esquizofrènia, el més freqüent i greu dels trastorns psicòtics. Al final de la seva dissertació, de gairebé quatre hores, ens va parlar d'un pacient seu, a qui va anomenar Jhonny. El jove havia estat ingressat en el seu servei de psiquiatria durant una mica més de dos anys. En aquest temps, segons ens va explicar Carson, cap dels tractaments administrats havia servit per treure el pacient del seu estat d'alienació. Medicaments tradicionals, experimentals, comes insulínics i fins i tot sessions de xocs elèctrics havien fracassat. Fins que un matí, segons ens deia el conferenciant, el pacient va començar a connectar-se amb la realitat i a poc a poc va recuperar una mica de la seva perduda lucidesa.
El Dr. Carson no sabia quina de totes les seves teràpies era la que definitivament havia ajudat Jhonny a tornar al seny. Donada la importància del cas per a futurs ingressats, va decidir preguntar-ho al mateix Jhonny.
Jay Carson va repetir davant dels 2.500 joves, futurs professionals de la salut mental les paraules del seu pacient:
"Durant tots aquests anys, doctor Carson, vostè ha fet amb mi tot el que ha volgut. Des de coses absurdes fins a saberuts experiments; des de tonteries inútils fins a tractaments realment agressius i dolorosos... Jo no sé si algun d'ells m'ha fet massa bé. No obstant això, doctor, crec que sé què és el que em va curar... em va curar el sincer interès que vostè va posar en mi".
