Finalment s'ha projectat The Tree of Life al Festival de Canes, la nova pel·lícula del sempre enigmàtic director nord-americà Terrence Malick. El 2009 se l'esperava, però no estava acabada; l'any passat, quan els organitzadors del certamen ho tenien gairebé tot lligat, Malick va anunciar que hi havia d'afegir unes seqüències amb dinosauresÉ Mentrestant, la llegenda sobre aquesta pel·lícula anava creixent. El secretisme al voltant seu ha estat molt gran. D'imatges, a penes si n'ha transcendit alguna en tot aquest temps i de l'argument, ben poc se'n sabia. Fins que, a començament d'aquest 2011 se n'ha desfermat una campanya publicitària, basada en el culte a la personalitat del seu autor i que la presenten com una obra excepcional. Així s'han generat unes expectatives difícils de satisfer fins i tot per la meravella que és realment The Tree of Life. I això explica en part l'esbroncada que li ha dedicat una part de la crítica més radical, afortunadament contrarestrada per l'ovació i el silenci de la resta de la premsa acreditada al Festival.

Brad Pitt hi dóna vida a un típic pare de família americana dels anys cinquanta. Arquetip del somni americà, treballa en una bona empresa i viu en una bona casa, amb la seva bona dona i els seus tres fills petits, que mira d'educar amb els valors de l'esforç i la responsabilitat. Sean Penn hi encarna el fill gran, al cap dels anys, quan un fet desgraciat el duu a evocar aquells anys d'infantesa amb la família i com l'autoritarisme del pare els convertí el paradís en un infern, on ell arribà a temptejar el mal, buscant una sortida catàrtica. I Jessica Chastain interpreta la mare, tota bondat i criada en la fe cristiana que, ran de la mort d'un dels seus fills, es pregunta com Déu ho ha pogut permetre.

No és un film narratiu, ni tan sols dramàtic, The Tree of Life. Està construït com un monumental poema audiovisual en què les veus interiors d'aquests personatges permeten pensar sobre la vida i les seves patacades inesperades, sobre la innocència i bondat traïdes, sobre la feÉ I amb ells, Malick enfila un cant solemne i profund a la desesperada necessitat humana de justícia divina. Ambiciós, desferma el seu pletòric estil, amb un esplèndid treball de càmera, un muntatge prodigiosament polifònic i una banda sonora d'antologia plenament integrada amb la imatge. Se'n va a l'origen dels temps, l'explosió del Bing Bang, segueix l'evolució de l'univers i les espècies (d'aquí els dinosaures), aterra a l'America dels cinquanta i encara s'enlaira cap al delitós retrobament de les ànimes, en una projecció còsmica, que lliga amb el caos primmigeni i la glacial fi a què sembla destinat l'Univers.

Fidel a la seva fama, Terrence Malick no ha comparegut a Canes per defensar la seva pel·lícula.