Les reflexions (i també les bromes) sobre l'economia clàssica han recorregut transversalment les últimes edicions del Sónar. Els organitzadors del Festival de Música Avançada i Art Multimèdia han receptat al públic qualitat i diversió, a parts iguals, per combatre els rigors de la crisi. No obstant això, la rellevància de les xarxes socials en totes les esferes de la vida ha destapat també la importància de l'economia de l'atenció.
Els 130 artistes que han passat davant dels 84.000 assistents al certamen, celebrat a Barcelona entre el 16 i el 19 de juny (SónarKids inclòs), han lluitat amb converses, begudes i entrepans per mantenir l'interès de la concurrència. Com sempre. Però recentment s'ha incorporat una altra distracció: els telèfons mòbils, gràcies als quals s'introdueixen valoracions i comentaris i s'immortalitzen instants de tota mena en forma de fotografies o vídeos.
Cada cop hi ha més espectadors que sacrifiquen moments estel·lars per banalitats, "trending topics" i "hashtags", normalment difosos des de la pantalla més petita. Fins ara, estava assumit que la reflexió, a partir de propostes suggeridores (enguany, les d'Aphex Twin, Chris Cunningham, Underworld, Cut Copy, Tiga, Nicolas Jaar, Four Tet o Ghostpoet), tenia dues etapes: l'estímul inicial i el pensament creatiu a partir de l'experiència. La segona fase, actualment, s'està perdent. Com si els usuaris dels iPhones, Blackberries o càmeres digitals es desentenguessin dels escenaris perquè prefereixen el (dubtós) plaer de la interacció virtual.
És la victòria de la superficialitat sobre la substància, acceptada arreu, sobretot al SónarVillage (de dia) i al SónarClub (de nit), amb naturalitat. El panorama és paradoxal: com recorda el documental Press play pause (dirigit per David Dworsky i Victor Köhler i projectat al SónarCinema), les noves tecnologies, que han possibilitat les innovacions que s'han vist al festival, han propiciat que un percentatge creixent de l'audiència s'hagi basat només en connexions immediates, raó per la qual ha portat a terme un consum pla, mancat de matisos.
Les tecles dels dispositius portàtils encongeixen el temps que hi ha entre un acte i la seva resposta, cosa que motiva que el cervell esperi sempre una satisfacció contígua. I així, el que només és un caprici, una ocurrència passatgera, es transforma en una necessitat que cal comunicar a l'univers sencer mitjançant el mòbil: amb una piulada o al mur de Facebook.
L'obsessió per captar-ho tot a través de l'objectiu no és nova, però avui és tan aguda que pot acabar desvirtuant situacions com les observades al Sónar. Per als afectats per aquesta idea recurrent, tot és mereixedor de quedar enregistrat, no només allò agradable (la veu de Janelle Monáe, el ritme d'A-track, el ball amb Buraka Som Sistema), sinó també allò ordinari (les decepcions dels directes de Magnetic Man o Apparat Band), sòrdid (l'espiral indignada de M.I.A. o el so deficient d'Astrud+Col·lectiu Brossa) o terrible (unes relacions sexuals en un urinari, un coma etílic, el consum d'èxtasi a l'estil hardcore...).
Una marca potent com el Sónar incrementa l'impuls de la mirada audiovisual. "Jo hi era!" cridaran des d'internet els practicants d'aquesta religió digital. Incapaços de gaudir de res en el seu moment, aquests voyeurs de si mateixos han malbaratat ocasions crucials com les actuacions de Cyclo, Die Antwoord o Global Communication en gravar-les o fotografiar-les sense pausa ni descans, ja que, per tenir l'evidència que han viscut l'experiència, l'han hagut d'enregistrar al detall.
