Són la primera generació que no ha viscut de primera mà ni la ?Guer?ra Civil, ni el franquisme. Són joves i sobradament conscienciats, però la distància crítica que separa l'escena de la música alternativa catalana del pes històric de Miguel Hernández ha permès rellegir la seva figura d'una manera "menys afectada i més humana".
Així ho explica Aleix Puig, un dels cervells darrere el Col·lectiu Brossa, artífex d'Ojos de mil años, que avui arriba a l'Auditori de Girona amb una autèntica armada de l'escena indie nacional: Enric Montefusco, de Standstill, Manolo Martínez, d'Astrud, Carles Sanjosé, Anna Roig, Maria Rodés i Roger Puig, d'Els Nens Eutròfics.
El projecte va néixer d'un encàrrec del Memorial Democràtic, per celebrar l'any passat el centenari del naixement del poeta d'Orihuela. "La seva figura havia de ser el leit motiv d'un espectacle amb el Col·lectiu Brossa com a banda i tot de veus del panorama independent, que revisés aquesta icona de la resistència antifranquista d'una manera distanciada".
L'encàrrec a aquest col·lectiu no és casual, no en va enguany va obtenir el premi Altaveu pel seu treball amb Les cançons dels brigadistes. Però l'interès per la memòria històrica "i l'univers cultural dels conflictes del segle XX", segons Puig, no implica una visió esbiaixada. Precisament, diu aquest músic, "sempre s'havia fet una lectura molt política de l'obra de Miguel Hernández, i és evident que aquest vessant existeix, però nosaltres hem volgut subratllar un Miguel més relacionat amb la natura, més tendre i amb un gran sentit de l'humor".
Tenint en compte que el d'Orihuela va ser un escriptor molt ?rei?vindicat per tota la generació de cantautors dels 60, hi havia una tradició prèvia en musicar-lo que amb Ojos de mil años s'ha volgut depassar: "Se'l relaciona amb la poesia dels vençuts, però a nosaltres ens agradaria que se'l reconegués dins de "la poesia", sense més classificacions", apunta.
Incidint en allò desconegut
Aquest va ser un punt essencial en la tria del repertori, segons que expliquen des del Col·lectiu Brossa; una tasca que, val a dir-ho, es va fer conjuntament amb tots els convidats al projecte. "En primer lloc, vam buscar persones que crèiem que podien estar interessades en la figura d'Hernández i a les quals els atragués la poesia", comenta Puig, "i en segon lloc vam intentar que hi hagués un cert eclecticisme, persones vinculades a la música independent d'arreu de Catalunya, transversals pel que fa a la llengua i estils musicals".
A partir d'aquí es va idear un repertori creat "amb molta llibertat" i "que va suposar un repte per a tots", amb la premissa d'escollir grans textos però també peces més desconegudes, com Negros ahorcados por violación. "La intenció era que tothom se sentís molt còmode cantant les seves peces", però alhora oferir pinzellades sobre el teatre d'Hernández ("que a dia d'avui encara és molt desconegut", diu Puig), "textos potents i curiosos", i d'altres "plens de tendresa" com Carta a Josefina, "una cançó deliciosa" que el poeta va escriure a la seva dona des de la presó.
A banda, l'espectacle s'apropa a una estètica contemporània amb unes projeccions audiovisuals: "És un llenguatge adreçat als joves, però també la gent gran amb implicació política ha rebut molt bé aquesta proposta", diu Puig, qui apunta que aquest és "un molt bon espectacle per anar-hi plegats joves i grans i extreure'n, cadascú, satisfaccions diferents i paral·leles".
En conjunt, doncs, avui a l'Auditori s'hi podrà viure "un magma literari sorprenent que creiem que propicia un contacte amb Hernández més efectiu i interessant que basant-nos en la seva faceta estrictament política".
