Robert De Niro arriba a la catifa vermella del Festival de Canes, un núvol de càmeres l'espera i pels altaveus comença a sonar la nostàlgica banda sonora de Once upon a time, la gran pel·lícula de gàngsters que Sergio Leone dirigí el 1984 i de la qual ara es presenta versió ampliada i restaurada. De Niro no pot aguantar l'emoció i comença a plorar; el seu company de repartiment, James Woods l'abraça... Una imatge que ha donat la volta al món, testimoni visual d'un dels primers grans moments de Canes 2012.

L'època dels gàngsters, la prohibició i el tràfic clandestí d'alcohol és la que retroba precisament Lawless, amb què l'australià John Hillcoat participa en la Competició. Es tracta d'un drama criminal escrit pel músic Nick Cave a partir d'una novel·la en què l'autor, Matt Bondurant, relata les activitats de la família del seu avi. Els actors Tom Hardy, Shia LaBeouf i Jason Clarke incorporen els tres germans Bondurant que, a començament dels anys trenta, al comtat de Franklin (Virgínia) es dediquen al tràfic il·legal d'alcohol i topen amb les autoritats corruptes arribades de Chicago, sobretot amb un agent especial sàdic i perfumat que interpreta Guy Pearce.

Pel·lícula de gènere, en té poc de cinema negre i de mica en mica es converteix en un western, amb el seu duel inevitable; l'arquetípica dona expeditiva i de passat fosc (Jessica Chastain) que treballa a la taverna; el tòpic germà més jove i protegit pels grans, mogut no tant per la supervivència com per guanyar-se una noia (Mia Wasikowska)... Tot ben reciclat pel cineasta, que reprèn irònicament la reflexió fílmica de John Ford, sobre quedar-se amb la llegenda, quan pot no avenir-se a la realitat.

El que dóna més entitat a Lawless és, tanmateix, l'atmosfera, de ruralia supervivent, de món sense llei i amb els seus propis codis. No en va l'ha dirigit John Hillcoat, l'autor de l'apocalíptica La carretera (2009). Per bé que no ha convençut tothom, sinó que ha dividit opinions. Tant com la sòlida Enllà dels turons, del romanès Cristian Mungiu, que hagué d'escoltar escridassades i aplaudiments a parts iguals. Guanyador de la Palma d'Or amb 4 mesos, 3 setmanes 2 dies, Mungiu té serioses opcions de premi amb aquest seu nou treball, Enllà dels turons. Al·legoria sobre l'aïllament i tancament de l'integrisme religiós respecte al món amb què conviu, el film s'ambienta en un petit convent de monges ortodoxes que un capellà ha muntat dalt d'un turó, ben arraconat de la ciutat que té a tocar. Allà hi fa cap una noia arribada d'Alemanya per endurse'n una novícia, molt íntima seva a l'orfenat on van créixer. Però no se'n surt, perquè el capellà coacciona la novícia i aquesta no vol renunciar a Déu. I això desferma una rebel·lió de l'amiga, que no està disposada a quedar-se sense l'única persona que li val en aquest món.

Rebel·lió que s'intenta apaivagar, primer, amb els recursos bàsics de la religió, després clínicament i finalment amb una extrema litúrgia de penitència, propera a l'exorcisme. Amb aquesta base argumental i amb pols ferm, Mungiu manté una constant i cadenciosa tensió dramàtica, mentre va posant contra les cordes aquella comunitat religiosa. Va enclotant-la en el seu món a part, fet de rituals arcaics; un terreny abonat a la superstició, on la condició humana queda enganyada, quan no molt castigada.