La crisi del nostre temps afecta tothom. Però a molts els aixafa. Els posa al límit de la seva capacitat humana de reacció. D'altra banda, els aspectes d'aquest tsunami solen limitar-se a l'economia i a les seves conseqüències immediates. Però la crisi és, sobretot, en les seves arrels, en les seves manifestacions i els seus resultats, una crisi moral. L'home rebenta perquè rebenta l'economia. Però amb una cultura que porta anys i panys negant la dimensió espiritual del ser humà, que titlla de persona non grata el món de la fe, que ha construït unes estructures deshumanitzadores, que ha fet explosionar la família, que ha tergiversat la visió positiva de la sexualitat, i que sota els grans noms ha amagat el joc brut de l'egoisme i de l'avarícia, i de la injustícia, resulta que la crisi és més que una crisi. És un naufragi. I el gran problema del nostre temps és salvar el naufragat. És el problema de l'home. S'ha de retrobar una nova filosofia de l'home. Des de la Revolució francesa i els filòsofs antecedents, ha tingut lloc l'expoliació del ser interior. Tot s'acaba amb les gestions de la funerària. L'ecologia substitueix la creació. La gent no se sol preguntar d'on ve ni a on va, ni què val la pena o no la val. És crisi de valors. I de visió integral de la persona. Benet XVI diu que el cec Bartimeu, que Jesús trobà vora el camí al sortir de Jericó representa que té necessitat de la llum de Déu, la llum de la fe, per tal de conèixer vertaderament la realitat i recórrer el camí de la vida. És esencial reconèixe's cecs, necessitats de llum, si no, un es queda cec per sempre. "L'home sol no pot recuperar el camí de la pròpia dignitat". S'ha volgut anul·lar el que és "perfecte Home", Jesús. Sant Irineu, en el segle segon, deia que "creure en Déu és fer la seva voluntat". Diuen que els problemes polítics es resolen amb el diàleg. L'home ha de retrobar el seu interlocutor: Jesús.
