En Jaume Pla l'ha feta grossa. Com un nen que ha comès una entremaliadura d'aquelles que fan història, posant somriure de murri, ha sacrificat les guitarres (a més de la princesa) per apretar els botons dels sintetitzadors. Una petita gran revolució en la ja sorprenent trajectòria d´un artista que viu aliè a les lleis de la oferta i la demanda, perquè passi el que passi, sempre sap el que es fa. Però, tot i que la base dels dotze temes que conformen l´àlbum és eminentment l´electrònica, el nou full de ruta del geni empordanès manté les qualitats que l´han definit sempre, des dels temps de Holland Park. Melodies lluminoses, lletres molt cuidades, sensatesa rítmica i caràcter. Cada treball de Mazoni és una sorpresa, i no es pot negar que, en aquesta ocasió, la novetat resulta molt més que interessant, tot i deixar amb la boca oberta alguns dels seus seguidors. Sacrifiqueu la princesa arrenca amb una encisadora i metafòrica Bosc cremat, a la que segueixen l´enganxosa delicadesa de Un petó per cada cicatriu o el senzill La promesa «sense optimismes fàcils, però amb valentia», per acabar amb un to més psicodèlic, amb l´anarquia frenètica d´El crit i El crit II (metafísica), la perversa A.I.L.O.D.I.U o el rap amb gotes funk de 23 d´abril. Mazoni s´ha deixat embolicar per l´erotisme dels sintetitzadors, i jugant jugant, ha creat una nova obra d´art.
