El periodista i novel·lista Juan José Millás creu que «s'escriuen tantes tonteries, perquè el llibre està molt mitificat», i sosté que per aquesta raó un no suporta que li diguin que no sap escriure, al contrari del que passaria si li pregunten si és capaç de realitzar una operaració a cor obert.
«El primer que fa un quan surt a la televisió és escriure un llibre», va assegurar dimarts a la tarda a la inauguració dels Foros del Atlántico, una sèrie de col·loquis periodístics de sobretaula per divulgar l'obra de persones rellevants del panorama sociocultural, organitzats per la Asociación de la Prensa de A Coruña. Per a Juan José Millás (València, 1946), un periodista és un escriptor, una altra cosa és que sigui bo o dolent, a qui «li ha tocat l'ànec de la mitificació, que té a veure amb la densitat de la transcendència», amb «la mitificació de la novel·la».
Millás ha publicat recentment La mujer loca (Seix Barral), una novel·la on posa en dubte la línia que separa realitat i ficció i on conviuen tres Millás: el Millás autor, el Millás narrador i el Millás personatge, el que fa que hagi escrit un «híbrid entre reportatge i novel·la». En aquesta obra hi explica que es desplaça a una casa per trobar-se amb una dona que rebrà l'eutanàsia, per tal d'escriure un reportatge sobre ella, però on també coneix una altra dona, Julia, que està boja i que el manté «fascinat».
La narració de Millás, escrita en un moment de «sequera creativa», afronta aquesta dicotomia a manera de «diari de bord», en la qual introdueix una figura, la del narrador, que «no s'ha investigat». «Aquesta novel·la és el diari de la novel·la, el making off de la novel·la», assegura.
L'autor creu que es pot descriure la realitat sense ironia, però abunda que «la ironia és una manera, no la única possible, però és una bona manera d'apropar-se a la realitat, perquè et permet arribar a zones més dures de la mateixa, sense produir espant».
Segons la seva opinió, «fa temps que els escriptors no aportem un recurs novel·lístic nou a la novel·la», ja que «els escriptors actuals l'únic que fan és agafar fórmules heretades, combinar-les amb més o menys encert, però sense aportar res d´innovador». «El que em motiva és la idea d'escriure una novel·la falsa», assegura l'escriptor.
Per Millás, vivim en els temps de la «cultura de la còpia», en què «la realitat és el resultat d'un acord» que va canviant contínuament i que ha arribat a una època d'esgotament. Al fil d'això, va explicar que l'eutanàsia, tema que tracta en aquest llibre, és «qüestió de temps», encara que «pertorbador», ja que és «com acceptar que la mort existeix», i va recriminar que «la vida s'ha allargat, però no s'ha allargat la seva qualitat de vida, ja que es mor en moltíssims casos sense dignitat». Així, «hem desterrat la mort de la vida», cosa que qualifica d'«incomprensible», fins al punt que «hem aconseguit que la gent mori en la clandestinitat», ja que «és molt estrany que un es pugui trobar amb un seguici fúnebre».
