Máximo San Juan, dibuixant i vinyetista, va morir ahir al seu domicili madrileny als 82 anys a conseqüència d'una parada cardiorespiratòria, després d'una llarga trajectòria marcada per un humor gràfic molt personal i caracteritzat per la seva càrrega intel·lectual. Segons el seu fill Alberto San Juan, les restes mortals del dibuixant seran incinerades avui al migdia al Parque cementerio La Paz, a les rodalies de Tres Cantos.
Nascut a Mambrilla de Castrejón (Burgos) el 1932, el vinyetista va dedicar la seva vida professional a la il·lustració i va col·laborar, entre altres mitjans, amb El País, Pueblo, La Cordorniz, El Correo Catalán i ABC, últim mitjà per al qual va treballar. Entre els seus llibres destaquen Historias Impávidas, Este País, Carta abierta a la censura, Diario Apócrifo, Animales políticos, No a la OTAN y otros incordios, Hipótesis El poder y viceversa.
Per al seu company de professió Antonio Fraguas, Forges, Máximo va ser "un dels puntals fonamentals per al desenvolupament de l'humor gràfic a Espanya", sobre la base d'un treball "tan personal com evidentment unívoc". A més, Forges va destacar també que el dibuixant tenia una "gran preparació intel·lectual que ens ha ensenyat a tots com viure a través de la cultura", i va remarcar la seva "visió d'humor gràfic intel·lectual, molt format, seguint grans escoles internacionals, entre elles la nord-americana i l'alemanya". Per la seva banda, el ministre d'Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, va afirmar que després de la mort de San Juan "l'humor gràfic i, en un sentit més ampli, el periodisme espanyol en el seu conjunt, està de dol".
Una carrera premiada
Amb el seu treball, Máximo San Juan va ser reconegut amb diversos premis com el Mingote 1981, per un acudit realitzat amb motiu de l'exposició sobre Picasso celebrada a Nova York i publicat a El País; el premi Joaquín Costa de Periodisme, pels seus treballs sobre la pau i el González Ruano de Periodisme 1988 pel seu article Los artistas, entre las musas y Mercurio, entre altres.
