Un soldat amb un casc gros com una cassola treu el cap per sobre les trinxeres i en contacta un altre amb un transmissor: «aquí Pato 1 a Ganso Mareado, me recibes?». El públic riu la broma i es posa en marxa Guerra, l'espectacle a mig camí entre el concert escenificat i la performance multimèdia que Albert Pla, Fermín Muguruza i Raul Fernández «Refree» van dur dissabte al Temporada Alta.
Malgrat l'inici, però, aquesta no és la guerra de Gila, és un conflicte modern, en què els soldats van en missió de pau i tot té aspecte de videojoc. Pla, que canvia la seva habitual túnica-sac color caca per una túnica-sac d'estampat militar, és membre d'un exèrcit enviat en missió humanitària a una ciutat assetjada, de la qual Muguruza representa un ciutadà tipus.
Amb un espectacular embolcall de projeccions virtuals a càrrec de Nueveojos, primer més subtilment, amb Pla a la guitarra i Muguruza rapejant, i després amb les estridències electròniques de Refree, el muntatge ataca els missatges buits a favor de la pau, l'eufemisme dels danys col·laterals i l'estètica bèl·lica, com les retransmissions televisives dels míssils caient de nit sobre els seus objectius.
Pla és l'ànima de l'espectacle i hi està com peix a l'aigua, sobretot per contrast amb l'encarcarament de l'excantant de Kortatu i Negu Gorriak, que porta la part més feixuga del muntatge, la del pamflet i l'esbroncada al públic, a qui acusa de ser un simple espectador. Les aparicions sobre l'escenari de Refree, que ha estat l'encarregat de traslladar l'agressivitat de la guerra a la banda sonora, són comptades.
L'espectacle dispara contra els conflictes i com se'ns expliquen, amb algun moment brillant, com el concert esponsoritzat a favor de la llibertat, però també amb d'altres que no ho són tant, per exem?ple el sanguinari final, excessivament llarg. Tot i les irregularitats, però, val la pena veure aquesta eixordadora declaració de guerra a la guerra.
