V
ilafranca, un dinar de festa major és plena de tòpics. I això, no és dolent. Hi surt l'avi que està malalt; la família desestructurada; la cunyada pija casada amb el tiet convergent i el marit que fa costat a la dona en les discussions familiars, però sense posar-s'hi ?gai?re, "perquè no són la meva família, són la teva". També una mare i una filla que no s'acaben d'entendre i una adolescent absent perquè està fent d'aupair a l'estranger. El darrer muntage de Jordi Casanovas aprofita el que tots ja sabem, que el nucli familiar és un petit microcosmos, i ho condensa en un lloc i un espai fins que totes les tensions que s'hi amaguen acaben explotant.
És l'any 99 i el calendari marca una data assenyalada, el 30 d'agost, la Diada de Sant Fèlix. És Festa Major a Vilafranca i, com cada any, la Cristina convida tota la família a dinar. Aquesta vegada, però, la salut del patriarca defalleix: ha perdut el cap i també l'autonomia, li costa caminar, menjar i encara més, prendre decisions sobre el seu llegat. Mentre a la cuina es prepara un àpat lleuger -canelons i ànec rostit, a l'agost!-, surt a la llum una notícia bomba que ho capgira tot, una possible operació urbanística que els pot fer rics.
Perquè Casanovas es proposa radiografiar la família, però no perd l'oportunitat de retratar una època del país, no en va Vilafranca és la tercera part de la seva trilogia sobre la identitat catalana. És l'època de quan la meitat dels catalans només havien conegut un president, Jordi Pujol -un ?exem?ple de seny i honradesa, diu un dels personatges fent esclatar riures entre la platea-, de quan l'especulació immobiliària era el pa de cada dia i els pantalons ?acampanats semblaven una bona idea.
No hi falta res i, repeteixo, això no és dolent. Les famílies són un niu de llocs comuns i les societats també, cal saber-ho aprofitar. Les grans interpretacions d'en Manel Barceló, la Lluïsa Castell i la Marta Angelat ajuden a allunyar el muntatge d'en Casanovas del típic i tòpic fulletó per fer la migdiada.
