«Lliure, tendre, inquiet». Així va definir ahir Anna Pasqual l'home amb qui ha compartit 53 anys de la vida. La vídua d'Isidre Vicens va participar emocionada a la celebració litúrgica sense missa que va tenir lloc a l'església del Carme de Girona per dir l'últim adéu a l'artista pintor i fundador de l'hostal Bellmirall de Girona, mort aquest diumenge als 97 anys d'edat. Una cerimònia oficiada per mossèn Pere Domènech que va aplegar unes 300 persones.
Pere Domènech coneixia personalment Isidre Vicens: «Em va cridar l'atenció la seva senzillesa i vàlua com a persona i com a artista. El poeta Joan de la Creu el captivava amb el seu càntic a l'estimació i a la bellesa de l'univers i cap a la persona humana, una invitació a viure més conscientment fruit de l'autoconeixement», va explicar el mossèn.
Una pantalla amb projeccions de les pintures de Vicens es va afegir a l'attrezzo eclesiàstic. Una estelada, símbol del compromís amb Catalunya, cobria el taüt de Vicens, i sobre ella hi havia fulles d'olivera, alzina i roure, elements del paisatge de Montfullà, la localitat que el va veure néixer l'any 1918 i que ara l'acollirà al cementiri.
El comiat d'Isidre Vicens va motivar diverses persones a voler llegir i parlar des del púlpit. Van prendre la paraula Bet Casamitjana, Pius Pujadas, Josep Tarrés, Toni Strubell, Andreu Camps, Núria Pujol i Gisela Vicens, filla del finat, a més de l'esmentada esposa, Anna Pasqual.
Toni Strubell va assegurar que Vicens volia veure en vida la normalització i l'alliberament del seu país: «Fa tres-cents anys que vivim sota la llosa del decreto de Nueva Planta, la vida de l'Isidre ocupa un terç d'aquest període, i 7 dels seus anys els va passar a la presó de la dictadura. Ha mort amb la il·lusió de la proximitat de l'alliberament», va dir Strubell.
El moment més emotiu el van propiciar les veus de Maria Ferriol i Elena Botanch quan van entonar a cappella la cançó Un núvol blanc, de Lluís Llach, que va ser corejada per bona part de la concurrència.
