Àlex Rigola · Director i actor teatral

"Aquesta obra pot donar l'empenteta final per acabar amb la teva relació de parella"

"Marits i mullers" és l'adaptació al teatre de la pel·lícula homònima del director Woody Allen, Husbands and Wives (1992) que l'exdirector del Teatre Lliure i de la secció teatral de la Biennale di Venezia, Àlex Rigola, portarà durant els pròxims mesos de febrer i març a diversos teatres de les comarques gironines. Una obra propera que mostra la part de les relacions que no surt a les pel·lícules i on el públic es converteix en terapeuta.

26.01.2016 | 07:02
"Aquesta obra pot donar l'empenteta final per acabar amb la teva relació de parella"

Els temps canvien. Quan Woody Allen va estrenar Husbands and Wives (1992), no hi havia, com ara, a la televisió programes en què una especialista soluciona conflictes de parella, lloat sigui Sant Valentí...

Doncs bé, en la reeixida versió escènica de la magistral pel·lícula del realitzador novaiorquès, que signa i dirigeix el català Àlex Rigola, tampoc. Volem dir que tampoc hi ha en ella mediàtics especialistes a la caça d'audiències per al conglomerat fundat per Berlusconi. Però sí, en canvi, terapeutes ocupant el pati de butaques, o sigui, el públic. Una idea de l'aclamat Rigola que es manté des de la primera representació.

Marits i mullers es representarà de febrer a març als teatres de diversos municipis de les comarques gironines. Tot i la diversitat d'espais "la filosofia és la mateixa: seguim utilitzant al públic com a terapeuta del que viuen els personatges", assegura Rigola.

Una forma de traslladar a l'escenari la càmera en mà del cinema?

Sí, però, sobretot, aquests moments del guió en els quals Allen parla directament a càmera, per sincerar-se amb l'espectador que està a l'altre costat de la pantalla. Al teatre, això és molt més efectiu, perquè la reacció de l'espectador és compartida entre tots i es participa d'aquesta hilaritat que l'obra provoca en el públic precisament perquè sap molt bé de què s'està parlant a l'escenari. Aquesta és part de la grandesa de l'obra.

De la grandesa... i potser podria dir-se que, en part, de la seva mala llet...?

Sí, sí (riu). Hi ha una sèrie de temes dels quals no es parla o es parla molt poc, i aquest de l'amor en la parella és un d'ells. Es parla dels inicis i els finals, però no de la duresa del pas del temps. En la literatura o el cinema les històries acaben quan la parella s'enamora o comencen quan s'està separant. No t'expliquen el que succeeix al mig, ho saps quan portes vint anys de relació, i pràcticament a tothom li succeeix i pensa el mateix.

Per aquest motiu vostè qualifica aquesta història com un tractament obscè de la relació de parella?

Sí. Obscè, en el sentit etimològic de la paraula. Obscè és el que està fora d'escena, la qual cosa no s'ensenya, després no es veu. Justament això és el que fa Woody Allen, treure tot això a la llum. Per exemple, el poc sexe que hi ha en la parella després de vint o trenta anys de relació. No es parla d'això, però en l'obra mires al públic i està plorant de riure perquè sap perfectament de què s'està parlant.

Caldrà dir també que estem davant un problema tractat des del punt de vista occidental, urbà, culte i burgès...?

Abans de fer aquesta peça de Woody Allen, vaig estar mirant-ne unes altres, perquè em venia de gust fer-ne vàries. M'agrada molt en Woody Allen que va dels anys setanta a principis dels noranta. I en aquestes altres altres obres, és cert, havia de parlar-se necessàriament d'aquest tipus de societat, de gent culta i fatxenda. Però en aquesta història no és així per força, perquè les coses de l'amor ens incumbeixen a tots, són un tema etern.

Però no l'amor romàntic...

No, aquest concepte de l'amor és un invent medieval. Hi havia una sèrie de nenes a les quals, sobretot per qüestions de territoris i aquestes coses, les obligaven a casar-se amb uns senyors als quals no coneixien de res. Llavors, els explicaven unes històries en forma de romanç, amb joglars i aquestes coses... Hi ha un moment de l'obra en què s'expressa que potser el que passa és que ens hem pres tot això massa de debò, que hem de ser feliços a tota hora, obligatòriament. Potser si ens relaxéssim i no esperéssim tant de l'amor, les coses anirien millor.

Llavors, això què és, comèdia o drama?

Per a mi, les dues coses. Si vas a veure l'espectacle amb amics, riuràs el que vulguis. Però també és un espectacle una mica incòmode de veure amb la teva parella. I, això sí, si la teva relació és a punt de trencar-se, l'empenteta final pot donar-la l'anar a veure junts aquesta obra...

Una obra en la qual canvia absolutament el visual d'un altre dels seus grans èxits, El públic, de Lorca, pel textual de Woody Allen.

Són els dos tipus de teatre que més m'agraden. El textual diria que és molt més proper. La grandesa d'Allen és que, malgrat tot l'humor amb que ho fa, està tocant els grans temes filosòfics: Què fem, com ens relacionem entre nosaltres, i amb la vida, i amb la mort...

Exdirector del Teatre Lliure i de la secció de teatre de la Biennale di Venezia, no voldria que acabés sense marcar la frontera entre el que és públic i el que és privat.

Aquest és el tema que està ara mateix en qüestió. Cal diferenciar molt bé una cosa de l'altra, i a Espanya tradicionalment es barreja tot. Allò públic és tot el que no es pot fer en l'àmbit privat. La idea bàsica és crear un projecte en el qual l'artista sigui el centre. La part dolenta és quan els representants [polítics] tenen poc interès per la cultura. Diuen que en tenen, però després observes el que fan, a les persones que acaben col·locant en els diferents llocs, i veus quin és el seu veritable interès. Tampoc són encertades aquestes polítiques que diuen ara que tot ha de fer-se per a tothom. No, cal facilitar el contrari, que tothom tingui la possibilitat d'assistir a tot, a allò petit i gran.

Tenim solució?

Sempre es pot canviar. Hi ha models que funcionen perfectament, i a Espanya tenim un gran exemple al Teatre Central de Sevilla. Manuel Llanes ha fet amb paciència una programació de les més innovadores d'Europa i ha aconseguit formar un públic fidel, que l'omple cada cap de setmana, que aprecia aquesta excel·lència. Tot això també té molt a veure amb el tant per cent del PIB que es destina a la cultura. Si és suficient, tindràs una població molt més culta i intel·ligent. No sé si ho volen...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Estrelles Michelin 2017

Millors gorgues de Girona

Tots els restaurants amb estrella Michelin 2017

La Guia Michelin 2017 serà presentada aquest dimecres al Mas Marroch de Girona. Hi assistiran tots els cuiners de restaurants amb dues i tres estrelles Michelin


Notes de tall 2017

Notes de tall 2017

Consulta el llistat de totes les notes d'accés a les carreres de les universitats catalanes. 

 

Cartellera a Girona

Tots els cinemes de Girona

Tots els cinemes de Girona

Consulta la cartellera a Girona, Salt, Olot, Ripoll, Platja d'Aro i Salt. Tot el cinema de Girona

 
Enllaços recomanats: Premis cinema