Avui [diumenge, 13 de desembre de 2015] tenim la sort de tenir entre nosaltres un home de més de tres mil vuit-cents anys. Aprofiteu, que hi ha entre nosaltres un home únic. Un cas únic. En Manuel Costa-Pau, autor de la novel·la que presentem, Diana Palmer, de la qual parlaré tot seguit, el vaig conèixer quan jo tenia 25 anys i ell en tenia 50, però sempre deia que superava els tres mil set-cents, que ara ja deuen ser més de tres mil vuit-cents. I, voleu que us ho digui, el començo a creure. Primer pensava que era una llicència literària d´un xerraire empordanès compulsiu, però més endavant, escoltant amb quina alta precisió parlava del món d´Homer o de les matemàtiques d´Euclides, del passat romà, del mode de producció feudal o de la revolució industrial i l´ascens de la burgesia, vaig començar a sospitar que bé deu ser cert que aquest savi té més anys que no pas el comú dels mortals. I, sobretot, m´ho he acabat de creure aquests darrers tres o quatre anys, quan he vist amb els meus propis ulls com en Costa-Pau ha superat i s´ha recuperat a la perfecció de l´extirpació d´un bon parell de pams de canonades intestinals, i s´ha refet com un adolescent d´una posta a punt encara molt més complicada, perquè li van tenir durant 5 hores el motor del rellotge separat del tronc, van posar el motor sobre una taula de reparacions, i després, un cop fets els ajustaments necessaris, li van tornar a muntar. Al cap de dues hores ja ens va trucar per telèfon. Estem, doncs, de sort. Podem compartir la vetllada amb un home de memòria i saviesa matusalèmica. Aprofitem-ho, doncs, que sempre és difícil trobar gent que parla amb coneixement precís d´èpoques tan reculades com el substrat preromà. Però avui no anirem tant lluny i ens conformarem amb aquesta novel·la que remet als anys de la immediata postguerra.

En aquesta novel·la, en Costa-Pau poua de la seva memòria personal dels anys d´infantesa. Vull remarcar que aquesta obra, com passa amb els escriptors de bona fusta, l´escriptura hi té un pes fonamental. Recentment preguntaven en una entrevista a Biel Mesquida si el seu darrer llibre, Trèmolo, és un «OLNI», un objecte literari no identificat. «Sí, perquè són formes meves i ningú té perquè etiquetar-les», respon l´escriptor de les Illes. I és que els escriptors creen les seves genuïnes maneres de dir. En els seus llibres es produeix un estranyament del llenguatge. Això és molt accentuat en el cas d´en Costa-Pau, d´altra banda filòleg estudiós de la gramàtica i treballador de la llengua per enriquir-la. Com l´escriptor valencià Josep Palacios, en Costa-Pau no renuncia a cap expressió genuïna.

Diana Palmer proposa un viatge als anys de la immediata postguerra pouant de la memòria de qui aleshores era tot just un infant i abeurant-se d´un arxiu documental propi i d´una recerca en altres fons per reconstruir l´època en què el Pirineu va ser convertit en una «muralla inexpugnable» per uns «ocupants» que el lector aviat identifica amb els que van derrocar la república legalment constituïda per la via salvatge del cop d´estat militar i la guerra. Tot se´ns presenta a través dels ulls de l´infant Nun.

La novel·la Diana Palmer (de l´editorial Llibres del segle), arrenca amb la celebració oficial del «Divuit de juliol» de 1947 amb una missa solemne a càrrec de militars i altres autoritats a l´església de Portbou, reconstrucció d´un fet històric a partir d´una fotografia de la premsa comarcal de l´època. Les autoritats franquistes pretenien amb aquella imatge encomanar un estat d´ànim positiu i triomfal, però el narrador, que en la ficció de la novel·la era al lloc el dia dels fets, no ho pot compartir, com queda clar en aquest fragment: «Però haig de confessar [diu, referint-se a la foto] que no ofereix de cap manera la percepció que jo en vaig haver quan els personatges que retrata, un segon després, tingueren els dos peus damunt la terrassa».

La foto immortalitza el rengle d´autoritats a la terrassa de l´església de Portbou. Una foto que durant anys «vam haver de veure no sols en diaris i revistes, sinó exposada en vitrines d´ajuntaments i altres entitats públiques, i fins i tot en expositors d´empreses i consultoris privats». Una celebració del «Divuit de juliol» que, lluny de la glòria que volia encomanar, va esgarrifar l´infant Costa-Pau. Cito la descripció que la novel·la fa d´aquelles autoritats: «Per uns instants me n´havien colpit els rostres i les mans d´ultratomba. Les figures del malson. Rere d´ells, la rècula invariable d´addictes, excombatents, representants de les corporacions locals. I excaptius i mutilats de guerra, que sortien en els papers públics, ei, amb el tracte de cavallers».

A mesura que anem passant pàgines, la novel·la ens va embolcallant i ens va transmutant l´estat anímic. Aquest és un llibre molt ben documentat, una reconstrucció precisa d´aquells anys. Els que, ni que sigui de menuts, vam conèixer l´atmosfera asfixiant del franquisme, recuperem sensacions que ens resultaran familiars. Jo, que a l´adolescència treballava al bar L´Arc de Girona, un punt de reunió de desafectes amb un vernís de clandestinitat, recordo com vam haver d´aprendre a conviure creant una mena de controlada esquizofrènia col·lectiva defensiva. Així, el barman i una vintena de clients podíem estar animadament parlant de política i, en el moment que entrava un policia de paisà que tothom identificava, tots canviàvem de conversa. Era una consigna tàcita. Una complicitat que ens enfortia. Aquest llibre em porta els meus records de l´època.

Però Diana Palmer no només reflecteix amb sensibilitat el divorci irreconciliable entre el món oficial imposat i les preocupacions reals de la gent, sinó que també confessa en un to d´intimitat vivències concretes que reflecteixen l´avidesa de descoberta d´un infant que experimenta amb la sensualitat o bé evoca els innocents i de vegades perillosos jocs d´iniciació en un país de trens. Per exemple quan parla d´en Pep, el fill de Nova, diu: «tirador temible de baldufa, que la feia rodar més furient i més estona que ningú. Si competia amb tu, la sabia llançar just a frec de la teva i amb el suficient efecte per empentar-la a rodar fora del cercle. Érem iguals d´edat i alçada. Jugant a boles, quan ell tirava tenies cleca quasi segura. A mi, quan anava a casa seva, a Vilajuïga, m´agradava córrer amb ell i amb un altre soci, Boi Gori, tastar la primera fruita dels horts i també, això en especial, enfilar-nos pels tirants de ferro del pont llarg del carril».

La novel·la té molts més aspectes que descobrirà el lector, com la constant contextualització, com a teló de fons, de la política mundial, quan s´entaula la guerra freda, i aquí aflora el Costa-Pau assagista, o la relació amb la mare. Com s´ha titulat recentment en una entrevista, «Costa-Pau novel·la les bases d´un futur revolucionari».

Hi ha una constant escabrosa en el llibre que jo només apuntaré, perquè cal llegir l´obra per ser emocionalment ferit per la realitat abjecta que descriu. Em refereixo al que la novel·la anomena «cotxes d´agafar nens», un fet que tenia la gent atemorida, i els fills sostrets dels pares roigs.

El professor de la Universitat de Girona Xavier Antich, en la lliçó inaugural d´aquest curs, ara fa unes setmanes, sobre Recerca i producció de coneixement, va dir que l´esperit de la recerca respon a una pulsió antropològica compartida per tots els humans. «Tots els humans, per naturalesa, desitgen saber», va dir, citant Aristòtil. La recerca no és mai individual, sinó col·lectiva. Va explicar que de recerca en fan els laboratoris farmacèutics, els centres tecnològics, els departaments creatius dels arquitectes i tants altres, però va defensar la recerca no tant vinculada a la lògica del mercat sinó més creativa. En aquest sentit va referir-se als 16 anys que l´escriptor Marcel Proust va dedicar a la recerca per escriure A la recerca del temps perdut, o la recerca inaudita d´un llenguatge idiosincràtic que va obsessionar James Joyce mentre treballava en la novel·la Finnegans Wake, o en Carles Riba investigant els ritmes de l´exàmetre grec durant la seva traducció al català de l´Odissea per donar-li nova vida€ Xavier Antich va afirmar que la recerca universitària ha d´estar més a prop de la naturalesa creativa de l´art que dels departaments d´innovació empresarial, i va definir la recerca com l´acció que permet fer visible allò que no es veu. Una recerca que comporta alegria. Ara us preguntareu què m´empatollo. Res, simplement volia dir que quan per raó de la meva feina, periodista cultural, vaig a llocs privilegiats com la lliçó inaugural de curs universitari, moltes de les coses que escolto ja les he sentit infinitat de vegades a les sobretaules i trobades de Gaüses. Gaüses és el poble de l´Empordà on viu en Costa-Pau. I ara parlava sobre la recerca però també ho podria fer sobre l´alienació de les persones en el temps del capitalisme mediàtic o sobre el procés d´alliberament nacional de Catalunya i sobre tantíssims altres temes. És la Universitat Costa-Pau. Sense cap mena de dubte ha creat escola. Ell ha investigat i ha entès la nostra època i ara l´escriu perquè perseveri en el futur. Un dels fruits del seu treball és aquest llibre, un llibre que té valor universal des de l´experiència local.

Finalment, per acabar, vull oferir una pinzellada de l´extensa trajectòria de l´autor. Més que res perquè qui no el conegui no pensi que la novel·la és flor d´estiu. Tot el contrari. En Costa-Pau té l´aval d´una enorme trajectòria i, després de dècades concentrat en la tasca d´editor, ha reprès una obra d´escriptor que va començar a finals de la dècada de 1950 amb títols celebrats com Turistes, sirenes i gent del país (aquest de 1964) i amb una assídua presència com a columnista als mitjans de comunicació (com Tele Expres). Ara, entrat en la vuitantena, l´escriptor completa aquesta trajectòria amb novel·les com Janna (Llibres del Segle, 2009) i Diana Palmer (Llibres del Segle, 2015), i ja està treballant en una tercera, Àfrica, que completarà una trilogia. Fins aquí hem parlat de la seva obra escrita, però en Costa-Pau és d´aquells que ha viscut ensenyant i aprenent, i deixant una immensa obra no escrita d´un valor extraordinari, però això ja seria tema d´una altra presentació. Moltes gràcies!

(La presentació s´ha fet a la Sala d´Actes de Riudellots de la Selva el diumenge 13 de desembre de 2015 amb la participació de l´autor, Manuel Costa-Pau, el cantant Conrad Sala i Pau Xiberta).