El detectiu especialitzat en ?obres d'art Arthur Brand, que ha trobat dos llenços robats el 2009, un de Salvador Dalí i un altre de Tamara de Lempicka, va dir ahir en una entrevista que les pel·lícules sobre robatoris d'obres d'art influeixen els lladres, que després descobreixen que la realitat és ben diferent. «Va ser un cas molt sonat a Holanda i estava molt interessat a solucionar-ho, per això vaig preguntar a alguns grups, i al final hi havia una pista: algú em va dir que coneixia qui sabia alguna cosa», va relatar el detectiu.

Brand admet que es mou en una realitat que sembla treta d'una pel·lícula, d'«un món secret que la gent normal no veu». Ell, no obstant això, sap on anar i a qui preguntar, i aquesta és la clau del seu èxit, va indicar. «El món criminal tampoc és tan gran, tothom es coneix», va argumentar.

El seu coneixement en el ter?reny és tal que li ha permès resoldre aquells casos en els quals la policia fa anys va tirar la tovallola i això malgrat les constants innovacions tecnològiques en el camp de la vigilància i el rastreig d'obres d'art.

«Si algú té un quadre amagat al seu garatge, és molt difícil per a la policia trobar-ho», va explicar.

En la seva opinió, quan hi ha un robatori d'una peça en un museu o una casa, «la policia fa tot el possible per agafar els delinqüents, però després d'un o dos anys, si no tenen cap pista, tenen altra feina».

Segons compte Brand, els quadres de Dalí i de Lempicka robats es van usar com a moneda de canvi en diverses ocasions, per la qual cosa els qui finalment els tenien no eren els lladres originaris i no sabien que eren quadres robats, i «va ser aleshores quan es van adonar que tenien un problema important». No és molt comú que l'art robat torni a aparèixer, «només un 5% del total», d'acord amb aquest detectiu que ha treballat amb la policia alemanya, l'holandesa o la Guàrdia Civil.