la pregària del rosari

Certament que les vespres, la pregària litúrgica de tota l'Església, és molt important per als monjos, cristians de vida consagrada, preveres, diaques i per a tot cristià. Però cal no contraposar ambdues pàgines i/o menystenir la pregària del rosari, que ha acompanyat tantes generacions i que encara molts de nosaltres desgranem molts de dies.

En el segle XII es va difondre de manera particular entre els monjos cistertencs i els cartoixans, ja que els anomenats «conversos» no participaven en la litúrgia de les hores, que eren en llatí, i trobaven en el rosari una forma de pregària, que alguns anomenaven «saltiri de Maria».

Alguns fets i records personals:

-Era escolà i el mossèn em feia resar el rosari, que jo trobava molt llarg, i per això no resava les deu avemaries, sinó que sempre me'n deixava alguna. Les dones des dels bancs em senyalaven els seus rosaris per dir-me que faltaven avemaries. Aleshores se'm va ocórrer modificar els grans del rosari. Vaig treure alguns grans, i alguns misteris varen quedar per set o vuit. Aleshores quan les dones m'ensenyaven els seus rosaris per dir-me que en faltaven, jo els ensenyava els meus per dir que en els meus no. Tot s'acabà amb la intervenció del mossèn per recordar-me amablement que deu són deu i no set o vuit... i que Maria, la mare, bé es mereixia una mica més de temps.

-La meva àvia i la mare acostumaven a resar cada dia el rosari.

-A moltes parròquies, encara avui, he trobat un grup que abans de la celebració de la tarda o en altres moments resa el rosari.

-A la Jornada Mundial de la Joventut, a Cracòvia, molts grups de joves de diversos països fressaven llargs camins amb el rosari a les mans, tot pregant. Igualment passava a les esglésies i santuaris.

-En les nostres trobades de grups de bisbes, després de sopar, tot passejant, es prega amb el rosari.

-A la nostra residència de preveres també es prega cada dia amb rosari [...] (extret del Full Parroquial d'aquesta setmana).