esposos o parella de fet: és igual? Val la pena saber-ho perquè poden ser dues visions distintes. Hem de tornar al llatí, a les arrels de les paraules, als orígens d'aquells antecessors nostres que van expressar la seva veritat amb la seva pròpia llengua, allà on resideix la substància de les coses o de les persones.
"Parella" és un mot que significa "dos", dues coses o dues persones, juntes. Pot voler dir "company" o simplement número, sense compromís. En virtut només de la paraula, tota "parella" no va més enllà de l'aritmètica: un parell de melons, un parell de bessons! "Par" és oposat a "impar", però, com a paraula sola, és una unió casual que no implica cap decisió interior, cap compromís. És un nombre sense exigències. Tot això , lingüísticament.
En canvi , "sponsus", del verb "spondeo", que significa "prometre solemnement dins les formes prescrites", vol significar una decisió personal, interior, que té un to pròxim al que és jurídic. "Sponsio" expressa compromís garantit , i "spondeo" es tradueix també per "prometre pel seu honor". Quan una parella decideix "viure en parella", en virtut de la paraula, només significa, simplement, viure, sense precisar-ne l'objectiu, sense decisions que comprometin el futur, sense paraula donada "solemnement", viure a la intempèrie dels dies, sense res definitiu, amb un projecte imprecís, encara que no sigui tot això ben conscient . Els "esposos", literalment, han formulat una donació. Hi ha un sí de compromís, més o menys elaborat, que va més enllà de viure: viure donant-se, posant l'accent no en la possessió, sinó en l'entrega. Hi ha paraules que desfiguren la realitat. N'hi ha que l'enforteixen. Un món de parelles, des de l'etimologia, és un món deliqüescent, sense projecte, sense aventura constructiva. El matrimoni - els esposos, els compromesos-, és el pal de paller de la societat. Compte amb les paraules : arrosseguen vers les seves arrels.
