La parella artística que formen Maria Arnal i Marcel Bagès, una de les propostes musicals més genuïnes dels últims temps, publica aquest divendres el seu primer disc, ´45 cerebros y un corazón´ (Fina Estampa), que presenten dissabte al festival Strenes de Girona. Les músiques de tradició oral de la península ibèrica han estat la matèria primera dels seus dos primers senzills, ´Remescles, acoples i melismes´ (2015) i ´Verbena´ (2016).

Complementàriament, el nou àlbum també suposa la incursió del duet en l´escriptura de cançons. Pròpies o alienes, les creacions d´Arnal i Bagés destaquen per haver desplaçat "cap a un terreny de sorpresa" -en expressió de la cantant badalonina- el tractament tradicional de la cançó d´autor. Els ingredients, veu, guitarra elèctrica i molta complicitat.

Per bé o per mal, ja comencen a notar la pressió. "La diferència, ara, és que a dues setmanes dels concerts de presentació del disc a Girona i a l´Apolo, ja s´havien esgotat les entrades", comenta Maria Arnal.

Tot i que tot just publiquen el seu primer disc de llarga durada, aquest ´debut´ ve precedit de dos reculls més breus, editats el 2015 i 2016, amb què han tret el cap en el terreny de la cançó tradicional amb una mirada pròpia.

La seva proposta ha sorprès per com es desmarca de la sonoritat i el to que se sol atribuir a la cançó tradicional. En l´expressivitat, la profunditat i el joc de la veu d´Arnal, i la ma de Bagés amb una guitarra elèctrica plena de matisos -ara subtil, ara rabiosa, sempre suggerent-, hi ha l´essència del conjunt.

"Pot semblar una cosa preconcebuda, però mai hi ha hagut la idea premeditada d´intentar fer una fusió ´guai´", explica Bagés, un guitarrista de formació clàssica que ha passat per l´indi, el jazz i el free jazz, i encara abans, per la rumba, en un conjunt amb què tocava a Flix, el seu poble.

Maria Arnal el matisa, en part, i afegeix que el plantejament va ser apropar-se a la cançó popular "amb un tractament" musical que no reforcés la vessant tradicional sinó "que es desplacés cap a un escenari de sorpresa". Més enllà d´això, el resultat és fruit de la complicitat que s´ha establert entre dos músics -que no es coneixien ara fa tres anys-. El projecte, insisteix Arnal, s´ha basat molt en "potenciar la confiança" entre els dos.

Poblen el nou disc noves i velles "remescles" -així entenen les seves versions actualitzades del cançoner popular- de cançons d´Ovidi Montllor, poemes de Vicent Andrés Estellés i Joan Brossa, o els més propers Héctor Arnau i Marc Sempere. Però també, i com a principal novetat, algunes cançons de collita pròpia.

Arnal reconeix que li ha costat llençar-se a escriure, de la mateixa manera que en el seu dia "sentia que no tenia dret a cantar" perquè no havia estudiat música. Per això, una de les coses que "més agraeix" al cançoner popular que tant alimenta el grup és que moltes de les seves veus tampoc havien estudiat. "A través del seu exemple em vaig donar el permís de poder fer allò que tant m´agradava sense haver passat pel camí habitual".

La tradició, en present

Hi ha un factor instrumental en la visió que Arnal i Bagés tenen del seu rol com a músics: la música com una manera de fer comunitat. Al seu entendre, la creació és sobretot un fet col·lectiu, una sedimentació de "capes" d´aportacions individuals i grupals al llarg del temps. Amb la seva música, doncs, volen ser una baula més d´aquesta cadena de transmissió cultural.

"Ens posem al servei de quelcom més gran que nosaltres per fer un viatge tot junts", expressa la cantant. I les cançons que empren per fer-ho tenen "el potencial", afegeix, perquè "venen d´enllà, són cançons quotidianes i sovint col·lectives".

En consonància amb aquesta consciència, Arnal i Bagès han utilitzat un tipus de llicència de drets d´autor ´copyleft´, és a dir, que autoritzen la reproducció (i fins ara també la descàrrega lliure) de la seva música sense cost. És a dir, la versió 2.0 de les formes de transmissió de la tradició oral.