Nit estranya, tronada, la de dijous, a Figueres. Gent sopant a les terrasses de la Rambla Monturiol; la del Cafè de París està mig plena. De fons se sent el batec cadenciós de la música d'ambient, reggaeton, que percudeix els timpans dels clients del bar del costat. «Avui ha estat un dia dur», explica l'amo del París, arribat de Madrid ara fa un parell d'anys. «No, no hem fet més caixa que un dia normal, però tothom preguntava». Dalí, tothom preguntava què passava amb el cadàver de Salvador Dalí que a aquelles hores del vespre -eren aproximadament les deu- era a punt de ser exhumat de la tomba, sota la magnificent cúpula geodèsica del teatre-museu que duu el seu cognom, a un minut escàs a peu de la Rambla.
«Selfies» i badocs
Una aparatosa estructura feta amb tanques metàl·liques grogues avisa que a la pinacoteca n'hi passa una de grossa. Turistes es fan fotos amb la façana de fons; selfies, de grup. Periodistes, que superen en nombre aes badocs, fan guàrdia; esperen la sortida de la comitiva que, a dins del museu, presencia en directe el penúltim acte del figuerenc més universal de tots els temps. Tot per culpa d'una senyora de 61 anys que proclama als quatre vents que Dalí és el seu pare: la vident Pilar Abel, que a aquelles hores és ben lluny d'allà, a Madrid, on l'endemà la rebran els programes de crònica rosa de més audiència.
«Està bé, és allà»
Figueres pendent de Dalí; el món pendent de Dalí. Pels volts de dos quarts de dotze de la nit, primera aparició estel·lar, esperada, anhelada, la de l'alcaldessa de la ciutat, Marta Felip. «Està bé, està allà», diu, il·luminada pels focus de les càmeres de televisió, en referència a les despulles del geni. Felip és un sac d'emocions: es declara impressionada per la visió del cadàver («és com un viatge al passat»); incòmoda pel circ que ha desencadenat la demanda de la filla presumpta; alleujada perquè mai més ningú no podrar posar en dubte que Salvador Dalí reposa a Figueres (des que va ser enterrat ha persistit el rumor que el castell de Púbol acollia la tomba de l'artista); contenta perquè de Figueres se n'ha parlat per tot el globus terraqüi.
Mentre l'alcaldessa dona alguns detalls de l'exhumació tres turistes holandeses graven vídeos per immortalitzar un moment que intueixen important tot i que desconeixen ben bé per què. No són els únics curiosos que s'apleguen a la petita plaça Gala i Salvador Dalí. «Picasso era millor», comenta un de simpàtic.
A pocs metres d'allà, quatre paletes de Costa Construccions reposen recolzats en la barana de ferro que marca un dels accessos al teatre-museu; vesteixen d'uniforme: samarreta vermell llampant i pantalons de color de gos com fuig. A ells els ha correspost la feina més «bruta»: obrir i aixecar la pesada llosa que cobreix la tomba del perenne Dalí, una tasca que, en paraules de Felip, han complert amb gran «precisió» i «professionalitat».
«Así baila mi papa»
Marta Felip desapareix. Missatge transmès. S'escolta una música. Prové de la plaça de les Patates, que és un festival: les terrasses dels bars i restaurants són plenes a vessar i tres músics provistos d'una guitarra, un baix i un caixó flamenc toquen i canten una rumba la lletra de la qual repeteix amb insistència i en castellà «papa, así baila mi papa».
A tocar de l'una de la matinada els mossos i policies locals que custodien l'entrada del Museu Dalí es mouen. Senyal que a dins passa alguna cosa. Algú obre la porta principal de vidre del museu. Confirmat, l'exhumació ha acabat. Transcorren uns minuts i cap moviment, excepte un de sigilós, el de dos homes que vestei-xen camisa blava i pantalons de pinces foscos. Duen, cadascun, una maleta metàl·lica a cada mà. Els escorten agents dels Mossos. Duen restes de Salvador Dalí? Creuen amb decisió la plaça adjacent al museu, la que acull un bar de montaditos i una pizzeria. Desapareixen sense ser pràcticament vistos. Segur que no hi ha fragments d´ossos o de cabell o d´ungla del geni a les maletes?
L´home més buscat
Ara sí, s´entreveuen moviments a l´interior. Apareixen comandaments de la policia catalana i el forense Narcís Bardalet, de tots, l´home més buscat perquè és qui més detalls pot donar de tot plegat. Arriba més gent al vestíbul principal del Teatre-Museu Dalí, també la directora dels museus de la Fundació, Montse Aguer, amb posat seriós, molt seriós. I el jutge, i els advocats que representen les parts en la causa... Xerren i gesticulen fins que, de sobte, formen un passadís humà, a l´estil del que els futbolistes dediquen als campions d´alguna cosa. Pel mig passen diverses persones carregades amb capses de cartró. I si les restes del geni van allà dins i no pas en les maletes metàl·liques que duien els dos homes de les camises blaves? A continuació, dos treballadors de l´Institut de Medecina Legal i Ciències Forenses de Catalunya treuen del teatre-museu una meitat del taüt de plàstic que unes hores abans hi havien entrat. La carreguen en la furgoneta mortuòria que han aparcat a pocs metres de distància. Tornen a dins. Al cap de pocs minuts apareixen de nou, amb l´altra meitat de la caixa de morts, plena d´objectes irreconeixibles. Repeteixen l´operació de càrrega, tanquen les portes posteriors del vehicle, s´hi enfilen i se´n van. Duran alguna prova important?
A Dalí el que és de Dalí
A la placeta de davant del Teatre-Museu Dalí hi romanen els últims curiosos; alguns, és el cas d´una senyora que duu un vestit florejat, hi són de fa hores. Una senyora anglesa, que fa tota la impressió que és una turista, té l´iPad preparat per si ha d´immortalitzar alguna cosa. I llavors sí, la comitiva que acaba de presenciar l´exhumació més sonada dels últims anys, desfila. Ningú no s´atura a explicar res, la jornada ha estat llarga i tensa. La mateixa persona que una estona abans obria la porta de vidre del museu la tanca. Els mossos que fan guàrdia es repleguen. El circ abaixa el teló. L´equip de paletes és a dins, sota la cúpula de vidre i d´acer, retornant la llosa al seu lloc. El cos de Salvador Dalí recupera el repòs etern que un jutge de Madrid li ha manllevat. Aviat, però, ocuparà de nou el centre del món, quan li retornin les parts que la nit de dijous li van prendre. A Dalí el que és de Dalí.
