Un menor nombre de professors que siguin funcionaris, més flexibilitat en les polítiques de contractació docent i una proporció més grans de perfils externs a la universitat dins els òrgans de govern. Aquestes són, en suma, les línies de millora principals per a les universitats públiques espanyoles que es plantegen en l´últim informe de la Cambra de comerç d´Espanya, la Fundació Coneixement i Desenvolupament (CYD) i la Conferència de Consells Socials. Prenent com a base les reformes empreses durant dècades a Àustria, Dinamarca, Finlàndia, França, Països Baixos i Portugal, els experts realitzen un repàs de les experiències d´èxit en altres models de governança, sistemes de finançament i polítiques de persones desenvolupades en altres institucions acadèmiques europees. Un dels canvis més cridaners té a veure amb el salt d´estatus del personal universitari, que passa de funcionari públic a personal laboral.

Les sis regions analitzades en l´informe «La reforma de la governança en els sistemes universitaris europeus» serveixen com a exemple, segons els experts, que no fa falta ser funcionari per treballar en una universitat pública. Tots els models coincideixen, encara que amb matisos, en polítiques de captació de professorat més flexibles a la vigent a Espanya on, hi ha els qui fins i tot paguen complements salarials per atreure investigadors de fora, com a Àustria. Els pioners en la reforma del sistema de contractació a les universitats públiques van ser els danesos. Des dels anys setanta ja compten amb personal acadèmic contractat laboralment, la qual cosa permet a cada universitat desenvolupar la seva estratègia de gestió de personal.

A Finlàndia se circumscriuen al model «tenure track», que consisteix en un contracte temporal de cinc anys amb una avaluació final que, de ser superada, garanteix l´estabilització de l´investigador. Idèntica estratègia segueixen a les universitats portugueses encara que, en aquest cas, el personal acadèmic existent abans de la conversió, en 2007, de les institucions acadèmiques en fundacions, segueix sent funcionari públic. Al país veí també es van transferir a les universitats les competències sobre la propietat dels terrenys i els edificis dels campus. Per a alleujament de molts, davant la possibilitat que d´ara endavant les institucions acadèmiques disposin d´autonomia suficient per incorporar o expulsar docents, cal precisar que es preveuen restriccions a aquest extrem. Tant França com Portugal tenen fortament regulats els acomiadaments i el Govern imposa quotes de promoció per al personal docent i investigador (PDI). Més flexibilitat presenta el sistema de finançament.

En successives reformes orientades a un nou model de governança es va introduir a diverses regions europees la possibilitat d´augmentar la captació de fons públics de les universitats sobre la base del compliment d´una sèrie d´objectius. Les universitats daneses reben més fons com millors resultats acadèmics obtinguin els seus alumnes. A França, entre un 5 i un 10% del pressupost té a veure amb el compliment d´objectius.

D´altra banda, a Finlàndia existeix un acord de finançament per objectius que es renova cada quatre anys, al qual es vincula un 10% del conjunt del pressupost de la universitat. A més, per augmentar-ne la visibilitat internacional els danesos van optar per un model de fusions, incentivat pel govern, per reduir dràsticament el nombre d´universitats i centres de recerca, passant de 12 universitats i 13 instituts de recerca a 8 i 3, respectivament. Aquesta estratègia es va concebre com un procés voluntari que van repetir Finlàndia i França. Se suggereix en l´informe la possibilitat d´adoptar el model portuguès en el qual es va registrar una iniciativa per promoure fusions el resultat de les quals va ser la creació d'un consorci amb tres universitats de la regió nord. Àustria va optar, en canvi, per l´estratègia de segregar les facultats de Medicina de les universitats generals.