Dos centenars d'estudiants adolescents d'un col·legi de Madrid van participar en un experiment pilotat per l'economista Pablo Fernández Acín que no deixa en bon lloc als gestors de fons de pensions i d'inversió, les persones que decideixen en quines accions o altres actius es col·loca els diners que els confien els seus clients.
L'exercici va consistir en el següent: cadascun dels xavals, d'edats compreses entre els 6 i els 17 anys, va triar una cartera d'inversió i els resultats teòrics d'aquesta elecció es comparen amb els dels professionals.
El balanç observat entre 2002 i 2012 va ser així: la rendibilitat mitjana obtinguda pels estudiants va ser del 105%, mentre que la dels fons de pensions va ser el 34% i la dels fons d'inversió, del 71%.
L'experiència dels alumnes- brokers il·lustra les reserves i crítiques que amb freqüència una part dels economistes expressa sobre l'eficàcia dels assessors financers en la seva comesa d'aportar a l'inversor un plus de coneixement, experiència o intuïció que els permeti guanyar al mercat.
L'última tendència que aviva aquest debat és l'aparició dels robo advisors, aplicacions informàtiques que substitueixen l'assessorament humà per algorismes matemàtics. Esquemàticament, funcionen així: el client contesta a través d'internet (pel mòbil, per exemple) un qüestionari a partir de com el robot determina el perfil de l'inversor en funció del risc que vulgui assumir, s'obre un compte i la màquina fa la resta, repartint els diners d'acord amb el perfil, rebalancejant la cartera en funció de les oscil·lacions dels mercats i administrant els dividends.
El ciberassessor té un èxit rellevant entre els inversors nord-americans i en els últims anys ha arribat a Espanya amb signatures com Finizens, Feelcapital, Indexa Capital o InbesMe. Un dels seus atractius és el seu baix cost.
Les comissions que paga el client (entorn del 0,5%) són més baixes que les dels bancs i altres serveis tradicionals. És suggeridor també que els algorismes estan sovint orientats a oferir rendibilitats parelles a índexs de renda variable o renda fixa. És, posem per cas, com si algú invertís en cadascun dels 35 valors de l'Ibex en les proporcions en la qual cadascun d'ells pondera en l'índex, de manera que a final d'any obtingui un guany relatiu anàleg a la del principal indicador de la Borsa espanyola, a la qual caldria afegir els dividends cobrats de les empreses
Se sol dir que poques vegades els gestors convencionals de fons aconsegueixen batre o igualar als índexs de referència a llarg termini, encara que sí que ho facin en alguns anys.
Els robots estan pensats per fer-ho de manera sistemàtica. Així que tenen menys costos, ofereixen sobre el paper rendibilitats alineades a les dels índexs (Standard % Poor´s 500, Euro Stoxx 50, Ibex 35...) o superiors a ells, sedueixen a les generacions digitals i a més poden arribar a petits inversors, pels qui normalment accedir a un gestor humà de patrimonis està fora d'abast.
Estem davant la fi dels assessors tradicionals? Rubén Vilela, operador borsari i campió d'Espanya de traders el 2010 (en la competició internacional World Top Investor), associa l'embranzida dels robots assessors al canvi tecnològic i al fenomen general de l'automatització, però també al clima dels mercats. «Estem de nou en l'eufòria, com el 2005 o 2006», diagnostica a propòsit dels efectes que atribueix a l'oceà de diners que en aquests anys de crisis han generat els bancs centrals amb les seves polítiques d'expansió monetària.
La Borsa nord-americana, far dels mercats, encadena un rècord darrere l'altre en els seus índexs (Dow Jones, S & P i Nasdaq). És un context alcista en el qual poden brillar les apostes automatitzades que estan enganxades a aquestes i altres referències anàlogues.
«El problema serà quan es presenti un crash», avisa Vilela. Quan cauen, els mercats poden fer-ho d'una manera molt violenta, i aquí la màquina té grans dificultats per contenir els danys, argumenta l'operador, convençut de la preeminència de l'home sobre el robot per la capacitat del primer d'interpretar els elements emocionals i de percebre d'una manera inassolible per al segon els canvis en la realitat econòmica.
Igual que l'experiment dels estudiants qüestiona el treball dels assessors financers, aquests enarboren els intents fallits de guanyar al mercat només amb les matemàtiques. Un dels més espectaculars el va protagonitzar en els anys 90 el fons nord-americà LTCM (Long Term Cabdal Management), amb el suport intel·lectual d'alguns dels millors economistes del moment, entre ells dos futurs premis Nobel.
Van formular un sistema algorítmic per especular amb bons que en els primers anys va donar rendibilitats del 40%, però el fons va caure derrocat en 1998 per un pànic associat a la crisi financera russa i el seu impacte al mercat secundari de deute sobirà.
Aquell fons eliminava els biaixos subjectius humans en l'elecció entre invertir o no. Igual que els mecanismes d'automatització tendeixen a racionalitzar-ho tot i a aïllar els instints o aspectes psicològics («esperits animals»). Aquells que, va deixar escrit l'influent economista britànic John Maynard Keynes, en realitat mouen les decisions econòmiques més del que pugui fer-ho «una mitjana ponderada dels beneficis quantitatius multiplicats per les probabilitats quantitatives».
«Els mercats poden mantenir la seva irracionalitat més temps del que tu pots mantenir la teva solvència», va aconsellar també Keynes, experimentat inversor. Com els diners per a l'ésser humà, les matemàtiques poden ser un bon servidor però un mal amo al mercat irracional.
